Perquè ens agrada ser unes “guarres”

Potser m’he passat de postmoderna amb aquest títol, inicialment el volia anomenar “Sobre la hipersexualització de les dones i la necessitat de lluita feminista”, però he pensat que així tenia més gràcia: el morbo ens perd. Prometo escriure l’article amè i amb ritme, a veure si així arribeu fins al final.

L’escric motivada per aspectes que he observat en gent que no conec, en gent del meu entorn o sensacions que he experimentat jo mateixa. I és que a la dona (i em refereixo a la dona estereotip), li agrada ser una guarra, li agrada provocar, li agrada ser eròtica, li agrada despertar desig pel simple fet de generar-lo i li agrada exhibir-se. I aleshores ens trobem adolescents i preadolescents amb minifaldilles d’escàndol i escots exagerats, que fan morritos (no puc evitar el barbarisme) per fer-se una foto i penjar-la al Facebook. I aleshores també ens trobem que les cambreres d’un bar de polígon serveixen menús, cerveses i carajillos (altre cop no puc evitar el barbarisme) vestides amb llenceria provocativa perquè així augmenta la clientela. I aleshores també ocorre que trobem aparadors amb pòsters de noies en posicions estranyament contorsionades i eròtiques i aquí no s’ofèn ningú. I una altra cosa que també passa és que hem d’acudir al Registre de Propietat Mercantil a inscriure els nostres cossos com a propietat nostra perquè si bé els podem fer servir per a vendre’ns, la contrareforma de la llei de l’avortament ens diu que no ens pertanyen.

I resulta que ambdues (la noia del Facebook i la cambrera amb cosset) et diuen que no n’hi ha per tant, que no passa res, que elles no se senten ofeses i que els agrada, que és divertit, que tenen molts likes i que no fan mal a ningú. Ves, és clar que els agrada! Perquè el patriarcat ja s’encarrega que això ens agradi. Ja s’encarrega de vendre’ns des dels mitjans de comunicació que les dones atractives, eròtiques, sensuals són les que molen. Que aquestes són les que desperten desig i les que agraden als altres, i que si ens assemblem a aquestes dones serem més felices perquè agradarem a més gent, i clar, el que ens ha de fer sentir segures és que agradem als altres! Així, aprenem que el nostre valor rau en ser objectes sexuals i inconscientment destinem temps a pensar en la roba, en el pes, en milers de dietes miracle, en la cura de la pell, el maquillatge, etc. Un munt de temps no invertit en altres facetes com la creativitat, la lectura, la música, l’oci, l’estudi, la lluita política o el creixement personal. El patriarcat i el capitalisme han trobat la via estupenda per sostenir-se, després de l’era de la repressió sexual i de la invisibilització de la sexualitat femenina (que això encara dura) han girat completament la truita i han dit: “Va, som-hi, hipersexualitzem les dones i com més joves millor! Que així tenim un munt de productes que es poden llançar al mercat! I, a més, de joves les tenim ocupades pensant en el seu cos fins que són prou grans per a tenir-les ocupades pensant en els fills i filles!”. I apa, un 50 % de la població que té motius extra per restar adormida, que no pensa en les incoherències del sistema, que no té temps per organitzar-se i dir que tot és un desastre, que volem ser persones lliures en uns països lliures d’explotació capitalista. Sé que estic fregant la sornegueria, però és que això del patriarcat m’encén!

I clar… Què passa quan malgrat tot aquest esforç no ens assemblem a aquests models de bellesa imposats? Què passa quan la panxa no és prou llisa, la faldilla curta et marca les xixes i l’escot no és tant espectacular com a la tele? Que ens tornem vulnerables, que sentim que no tenim cap mena de valor com a persones i que necessitem constantment el reconeixement dels altres per a sentir-nos vàlides.

I són poques les dones que s’escapen d’això… Són dones que han fet un treball personal intens, o dones que han crescut en una família que els ha promogut la independència i l’autoreconeixement, o dones que encaixen prou bé en els cànons de bellesa. O són (som) dones que s’han endinsat en la lluita feminista i han trobat explicacions comunes a un problema que es creien individual, i que han descobert que allò personal és polític. Que han descobert que poden donar una resposta coŀlectiva, que poden donar-se suport les unes a les altres per rebelar-se contra totes aquestes imposicions i que poden sortir al carrer i dir-ho. Dir que el patriarcat mata, així literalment, però que també mata en sentit figurat, ja que impossibilita la presa de consciència social de moltes dones. I que la resposta no és només col·lectiva, sinó que també és individual, que amb el feminisme tenim arguments per dir-nos a nosaltres mateixes que no cal ser hipersexualitzades per agradar als altres, que no cal, ni tan sols, agradar als altres per poder-nos sentir plenes, que podem destinar el temps d’anar-nos a depilar a anar a una assemblea, que no ens calen pits espectaculars per despertar desig i que poden emprar l’erotisme per a gaudir de les sexualitats i no per a vendre’ns. Són (som) aquelles dones que han (hem) trobat en el feminisme la via per convertir milers d’opressions en petites revolucions a la plaça, a casa i al llit.

I diem allò de “La revolució serà feminista o no serà” perquè sense la presa de consciència de les dones que resten adormides pels somnífers patriarcals, mai no aconseguirem organitzar-nos per ser una societat lliure, una societat en la que l’economia sigui productiva i no especulativa, una societat en la que la nostra llengua i cultura no siguin menyspreades i una societat en la que els impositius de gènere no condicionin el nostre mode de vida.

Així que: sense les dones no hi ha revolució!

  Helena Torrell és militant de Cau de Llunes (AFRT)