Tarraco Profana torna!

Després d’un temps de parada, Tarraco Profana, la revista d’agitació mental, torna al carrer. El projecte reneix i ens hi afegim noves persones i noves idees. Aquella revista que a molts ens semblava un poti-poti d’escrits extravagants i desconnexos, torna. Aquell manyoc de papers que provocava per ser irreverent, per incloure articles en castellà, per no tenir “una funció clara dins el moviment”… torna. Algunes coses continuaran igual, i altres coses milloraran. Però torna.

I torna tot i que no tingui cap “funció clara”, perquè no cal que les publicacions, col·lectius i persones en tinguin alguna per a poder existir. Faltaria més. Però tot i així, no tenir cap funció clara pot ser també una funció necessària. Tarraco Profana arriba per a oxigenar el cervell, per a remenar-lo, per a posar-nos en contradiccions i situacions difícils. O almenys per a intentar-ho. I per a criticar-ho TOT. Perquè potser hem deixat de preguntar-nos algunes coses que abans ens preguntàvem, i que ara ja no.

Parlar per a la revolució no és només parlar del rescat de la banca, de l’espoli fiscal, de la privatització de la cosa pública… Tampoc és parlar només de campanyes i eleccions. I tampoc és només parlar de la dialèctica de la lluita de classes i de la definició del subjecte polític. És també parlar de les actituds personals, dels valors morals, de la sexualitat, de la convivència, de la música, de la poesia, dels sentiments, de la religió, del llenguatge, de relacions d’oci, de la concepció metafísica que tenim de la realitat material i mental més enllà del que és demostrable… per posar només alguns exemples. ¿És l’odi un dels sentiments que ha de col·laborar en la revolució? És només un exemple. Segons el Che, sí. Jo penso que no. Però el cas és que fins ara no he trobat un espai ni una publicació on poder debatre coses com aquesta. I no són poc importants, sinó tot el contrari. Estem massa ocupades parlant de totes aquelles altres coses.

Em ve al cap el comunicat de dissolució de la Rote Armee Fraktion (RAF), -Ieps! Que d’això no fa tants anys!-, i el seriós advertiment que deixen per a les generacions futures (nosaltres!): que qualsevol moviment d’alliberament ha de proporcionar, simultàniament, l’alliberament dels membres que l’integren. I no pas, esperar al dia de la revolució.

En un moment en el que tot va tan ràpid per al movimentii, que tot està guanyant alçada… sabem el pa que s’hi dóna i que no tothom hi és de bona fe. Ara sortim a la tele i la gent ens concep també com una opció de vot. Hi ha avenços molt importants però també dinàmiques que cal evitar. Repercussió, discurs, exemple, radicalitat, empatia… Però també intel·lectualismes, personalismes, política de fets consumats, idealisme, interessos, eufòria… Altres moviments rupturistes, en altres moments històrics, han començat amb més bon peu que el nostreiii i això no ha impedit que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. I potser se la van fotre precisament perquè havien deixat per a després debats i dinàmiques que haurien hagut d’impulsar simultàniament.

Quan tot va tan ràpid, quan el moviment creix a un ritme tan frenètic i la seva repercussió també; un es pregunta si el millor que pot fer és contribuir a que creixi encara més ràpid, o si potser hi ha altres coses que també cal fer. No sabem si això servirà d’alguna cosa. Potser estem equivocades. Penso en la darrera onada revolucionària al nostre país i a l’estat espanyol, i com va acabar i, de debò, m’agafa vertigen. En qualsevol cas, només sé que fa massa temps que em sento com en aquella cançó de El último ke zierre:

Quería ser mensaje, de cariño y libertad; quería ser mensaje.
Quería ser paisaje, y dormir junto a la mar; quería ser paisaje.
Quería ser salvaje, y no tenerme que atar; quería ser salvaje.

¿Cómo ser mensaje? Si no hay nadie a quién hablar; ¿cómo ser mensaje?
¿Cómo ser paisaje, junto a una planta de gas?; ¿cómo ser paisaje?
¿Y cómo ser salvaje, entre mil cadenas?; ¿cómo ser salvaje?

I si no mola clavar una cançó al mig d’un article: ¡em cago en la ortodòxia! En un moviment on cada òrgan, cada col·lectiu i cada organització tenen una finalitat tan definida, potser fan falta alguns espais que no en tinguin cap. Perquè en ells tothom hi pugui dir el que vulgui i com vulgui, sense estar subjectes a un guió, a un programa, a un calendari, a com això afectarà la nostra popularitat… factors tots ells que encorseten els nostres debats i reflexions. I són precisament aquests espais inconcrets i flexibles els que sempre són germen de nous projectes i organitzacions. Com l’escoltisme ha estat germen de múltiples moviments i projectes, com el Casal ha estat germen de nous col·lectius a Tarragona, i així com la Filosofia ha estat la mare de totes i cadascuna de les ciències que existeixen avui en dia, abans que s’especialitzessin suficientment com per independitzar-se’n.

En un moment on totes estem tan ocupades reclamant la Independència, encara que sigui per a Canviar-ho TOT, jo reclamo també

independència per a Criticar-ho TOT!

Josep Maria Martorell Calaf és membre de Tarraco Profana.

i Aquest article d’opinió reflecteix exclusivament un punt de vista propi sobre les potencialitats de Tarraco Profana i no és una postura acordada pel seu equip de redacció. En aquest sentit, l’editorial del nou primer número pot aportar una mica de llum sobre el nou caràcter que pren la publicació a partir d’ara.
ii
Aquí “moviment” no significa l’Esquerra Independentista. Sinó moviment dit en sentit ampli, entès com a moviment anticapitalista, o tot el conjunt de col·lectius, organitzacions i persones conscients mobilitzades al nostre país per a un canvi honestament rupturista amb el sistema actual.
iii
Podria entendre’s, per les múltiples referències al “moviment”, que Tarraco Profana en vol formar part explícita. Tarraco Profana no forma part, orgànicament, de cap moviment. I és una publicació que no només vol parlar de política en sentit explícit, ni molt menys. Però que s’ofereix com a espai obert per a la crítica i l’autocrítica, que entén que allò personal és polític i que, per tant, no pot evitar pertànyer a aquest conjunt de persones i col·lectius que treballen per l’emancipació en senti ampli. Encara que sigui situant-se als seus marges o espais intersticials.