Sobreviure a la davallada

Sembla ser que l’agonia s’allarga indefinidament. Tant pels carrers de Reus com pels carrers de Lleida no paro de veure persones que s’han de refugiar de nit als caixers, mares que busquen menjar a la brossa juntament amb els seus fills petits (no cal dir el que això suposa per aquestes criatures)…i un llarg etcètera. Si senyores i senyors, això passa al nostre país, però els mitjans del poder segueixen criminalitzant a pobles com el cubà que almenys no pateix desnutrició infantil, o al poble veneçolà, que malgrat els constants atacs del capitalisme internacional salvatge, resisteix donant exemple en un sistema on la cobertura estatal de sanitat, educació pública i serveis socials fan que el poble de Veneçuela segueixi apostant per un model que malgrat que ofengui i desesperi als rics, ofereix oportunitats a la gran massa social esperançada per polir anys passats de colpisme militar finançat pels EUA en forma d’oligarquies locals impiadades que actualment rabien al veure que el govern prioritza les persones mentre els rics ja no gaudeixen de 4 mòbils per persona, 2 o més cotxes per cap, i altres barbaritats d’un país que s’enriquia a base d’escanyar als seus ciutadans. Encara apareixen idiotes com el cantant, presentador i actor veneçolà Carlos Baute, dient frases literals com aquesta: “El Gobierno venezolano tiene comprados a los pobres porque les da alimentación y servicios básicos“. En fi.

Evidentment resulta molt còmode titllar de dictadures a tots els poquets països que intenten sobreviure fora de l’òrbita del nou ordre mundial capitalista mentre aquí estem vivint l’onada més gran de privatitzacions que s’ha viscut mai a la història. Caram , si és que fins i tot des de l’Ajuntament de Reus (CiU-PP) ens acaben de privatitzar (amb la nova ordenança municipal) gairebé del tot l’espai públic! On hem arribat? Quina tipus d’individus amb aquesta sang freda poden arribar a multar a una persona que remena menjar a la brossa o vol gaudir d’una estona d’esbarjo amb els seus companys del cau/esplai? No ho sé fins a quin punt deriva aquesta societat, però realment espanta. I encara preocupa més veure que la gent que es mobilitza gairebé sempre és la mateixa (en nombre) i els resultats electorals segueixen apostant pel continuisme malgrat algunes llavors de canvi que encara no tenen prou força per decidir.

Massa gent encara creu que sortirem d’aquesta crisi per tornar a la fal·làcia anterior, a la falsa societat del benestar (amb la injecció econòmica del Pla Marshall) que ens ha dut a l’actual misèria i que només era una façana per fer veure que l’altre model mundial, l’esfera soviètica, era el terror de les llibertats individuals.

Mentre la mentalitat en molta població sigui la d’esperar a poder gaudir novament d’un cotxe nou i d’un crèdit bancari que li permeti comprar-se un adossat, vol dir que la societat encara rau malalta per la potent dominació mental que ha sembrat el capitalisme.

Però ep! I tant que sortirem de la crisi eh, és clar. Quan? Doncs fàcil: quan ja siguem esclaus, quan s’hagin aplicat totes les reformes que tenen previst aplicar progressivament ,no fos cas que les apliquessin de cop i la gent es pogués arribar a despertar una mica de l’adoctrinament imposat. Aleshores ja diran que haurem sortit de la crisi, quan estigui tot ben lligat i tinguin la total seguretat que si se’ns acudeix aixecar-nos algun dia, siguem esborrats del mapa sense miraments. Quan ja s’hagin assegurat que mai ens jubilarem, que morirem treballant, desesperats, amb el temps apretant-nos al cul per veure si algun dia podem arribar a cotitzar per cobrar una pensió privada la qual no podrem ni pagar; o quan tinguem contractes de 15 dies de manera habitual, quan per una grip ens fotran al carrer de manera reglamentària i justificada (i a sobre haurem de pagar un dineral perquè ens donin grans dosis de medicació que a la llarga ens acabaran de rematar més aviat), quan no tinguem cap sindicat que ens defensi, quan tinguem càmeres i xips implantats en la nostra quotidianitat que ens controlin a cada passa, quan hagem de pagar per anar a la muntanya, i quan ja estiguem completament submisos, aleshores haurem sortit de la crisi, i tant!

Però la progressiva polarització d’aquesta societat evidencia la ferotge lluita de classes del segle XXI, dominada (sense topar-se amb grans resistències més enllà dels focus locals) per aquella minoria que ens vol acabar de rematar. Podem esperar que el capitalisme caigui en les seves pròpies grans contradiccions i que d’alguna manera obri una gran escletxa d’esperança. Però pel que fa a la nostra resistència, encara ens falten masses braços, boques i mans si no volem veure’ns abocats al pitjor final possible, i seria una llàstima tenint només una vida per viure oi?. Ho permetrem?

 Quim Puigdemunt és Integrador Social i estudiant d’Història a la Universitat de Lleida.