Avui trieu el titular: Ricard Fornesa, “l’avi afable que plantava flors a la torre Agbar” o, si us agrada més, “l’home de bon cor que presidia ‘la Caixa’”

Un article amb dos titulars? Sí, per triar. Que no ens falti la llibertat -de tria- sobretot. A més, els dos titulars contenen part de veritat i part de mentida, com la major part dels articles que s’han publicat aquests dies sobre aquest “català universal”. Un joc? Digueu-li com vulgueu. Que cadascú triï què és veritat i què mentida. Jo ja ho he fet, més que res per estalviar-me mals de cap. Per això, en el text, entre cometes, hi podreu trobar qualificatius, frases i consideracions que la premsa espanyola i catalana ha publicat aquests dies sobre Ricard Fornesa i que, és clar, són veritat sense cap mena de dubte. I cap d’ells parla del seu fill, Ivo Fornesa, amb qui ja podríem omplir tot l’espai de l’article, sobretot per la seva dèria pels llibres de bibliòfil, que encarrega que li facin a la Xina, concretament a una presó per a funcionàries corruptes. Ep! Algú ha dit corruptes? Jo no. De fet, si ho digués aquest article no el publicaria ningú a Catalunya ni a la resta de l’Estat, perquè ningú que tingui ganes de fer de periodista cobrant per la seva feina publicaria mai un article on s’ajuntessin les paraules “la Caixa” i “corruptes”. Malgrat parlem de les funcionàries xineses “corruptes” que confeccionaven els llibres de bibliòfil per al fill de l’expresident de “la Caixa” mort fa uns dies…

Perquè, com tothom sap, s’ha mort Ricard Fornesa, aquest avi “de talant afable i enorme humanitat” que, sempre mudat i amb bigot blanc, havia estat president de “la Caixa”. Un avi ideal “a qui agradava la seva família (era pare de sis fills) i la jardineria (a la seu d’Aigües de Barcelona tenia un espectacular hivernacle que li servia d’inspiració.” Potser per això no es va adonar que a partir del 2007, l’any en què ell va deixar de ser president de “la Caixa” substituït per Isidre Fainé, aquesta entitat tan “de casa” es dediques a atracar a mà desarmada (figura literària) una quantitat encara indeterminada d’avis i àvies que els havien confiat els seus estalvis. Enmig de les flors, Fornesa es va enriquir com la resta d’amos de l’entitat financera amb el patiment de milers i milers de iaios i iaies que també devien tenir amor pel seus, però no odiaven tant els altres com per enviar-los directament a la misèria i el patiment que va suposar l’estafa legal de les participacions preferents, una estafa que va fer que “la Caixa” ingressés un mínim de 4.898 milions d’euros. No esta malament, no?

Milers de persones van veure com desapareixien els diners de tota una vida després de posar-los en això que anomenen ara “productes d’alt risc” i que aleshores deien que eren “una bona inversió”, i “segura!”, un risc del qual si van ser informats ho van ser amb paraules incomprensibles per a la majoria. Remenant en la premsa i les notícies dels darrers dies podríem dir, per destensar una mica el tema -o per tensar-lo-, que si, segons l’expresident de Caja Madrid Miguel Blesa, uns avis que cobren una pensió “no són uns ignorants financers” i per tant són “responsables” d’allò que firmaven, una jove a qui hem pagat els estudis i la vida sencera entre totes i tots perquè és filla d’un rei, també ho deu ser…, no?

Acceptem que Fornesa no es va adonar del patiment que la seva estimada entitat provocava ni dels dividends que ell acumulava mentre plantava flors, recollia una Creu de Sant Jordi d’aquestes que reparteixen a cabassos a no sé quin mèrit i se centrava en el que ell denominava que era l’ànima de “la Caixa”, l’Obra Social. No diré que l’Obra no faci coses bones perquè diria una mentida però sí que hem de tenir clar que en èpoques de crisi i de desmuntatge de l’estat del benestar, les multinacionals són el govern del món i aquest govern decideix la misèria com a forma de dominació. Per això els és necessària la cara bona i falsament solidària que ofereix la caritat convenientment publicitada. Els convé sobretot per confondre la gent de bon cor i salvar les seves marques, “la Caixa” en aquest cas. La caritat ha estat la forma com el poder ha tractat sempre la pobresa que ell mateix produeix, quan ja no n’ha tingut prou amb el garrot. Mentre “la Caixa” feia fora de casa seva milers i milers de persones enviant la policia que “només feia complir la llei”, mentre provocava la misèria de molta altra gent que s’esforçava per pagar-los hipoteques impagables, mentre “robaven” altres (ai, que no es pot dir…) amb preferents…, “la Caixa” era, als mitjans del règim, l’Obra Social que “ajuda més els pobres enmig d’una crisi inhumana” de la qual ells mateixos s’estaven i s’estan folrant. Fornesa afirmava que l’Obra era “el cor de “la Caixa” i tothom feliç de sentir-se tan ben tractat i de veure que al món hi havia gent tan bona malgrat ho estiguéssim passant tan malament sense saber per què.

El seu pas per Agbar també li reportà grans satisfaccions ja que com tothom sap, Agbar és “la multinacional catalana que triomfa arreu del món”. No? Doncs sí si triomfar vol dir fer diners, molts diners. Com els fan? Doncs, entre altres mètodes, apropiant-se de fonts públiques per fer necessàries les xarxes d’aigua que ells gestionen i, un cop mostrada la bondat de qui només vol “proveir d’aigua potable a la població”, apujant els preus encara que això suposi privar de l’aigua poblacions senceres. Total, passa tan lluny d’aquí… No ho fan sols sinó mal acompanyats per altres multinacionals del negoci de l’aigua com Suez o Veolia i actuen a Argentina, Colòmbia, Sud-Àfrica, Grècia o en nombroses ciutats d’Anglaterra, a l’Estat francès i Barcelona i la seva àrea metropolitana, és clar. Aquí, precisament, és on coneixem més de primera mà la lluita veïnal i on en patirem més els efectes. “El negoci de l’aigua” en diuen. El negoci, també, del Fornesa…

Per tot això i més, la premsa del règim explica que “la societat civil catalana” li va donar el seu últim adéu. Perquè era una “bona persona” que “va fugir del gris”. Ell que, segons els articles que en glosen les virtuts ara que s’ha mort, “va ser un home de compromís amb la societat civil catalana” com a membre del Cercle d’Economia (una bona gent també que proposaven i proposen la rebaixa del salari mínim interprofessional -645,30 euros al mes- “com a estímul directe per a la contractació de joves en atur”), el Cercle del Liceu (que acull la caspa catalunyesa més dretana i masclista d’aquest tros de país), Foment del Treball i la CEOE (no em cap aquí el llistat mínim de les mesures extorquidores contra les treballadores i els treballadors que aquesta colla han proposat i els governs han acceptat en els darrers anys amb resultats desastrosos per “reactivar l’economia” però fabulosos per fer els rics més rics). “Societat civil catalana” que el va acompanyar en el seu darrer adéu. Hi eren tots, els d’aquí i els d’allà: l’actual president de “la Caixa”, Isidre Fainé; l’expresident de l’entitat i company de pupitre a La Salle, Jaume Vilarasau; l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias; el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell; l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol; el president de la patronal CEOE, Joan Rosell; el d’Abertis, Salvador Alemany; el president d’Agbar, Ángel Simón; i altres… “Societat civil catalana”…

Societat civil catalana, SA. És clar. Ells o nosaltres, perquè tal com va dir Artur Mas, Fornesa era “molt intel·ligent i molt capaç, amb una memòria prodigiosa”. I nosaltres també. Per això avui us deixo triar el titular… i més.

  Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona