Ernest Maragall, el destructor de l’escola pública catalana, segon per ERC a les Europees

D’esquena a la majoria de la comunitat educativa, la majoria parlamentària del tripartit més Convergència i Unió van aprovar, el 2009, la LEC. El PP hi va votar en contra perquè s’hi incloïa la defensa de la immersió lingüística, el mateix motius pel qual ERC hi votà a favor, o almenys en aquell moment aquests foren els arguments que defensaren en públic.

Durant dos cursos, van ser innombrables les formes que va prendre la protesta contra una llei que no només era contrària a l’educació pública i de qualitat en alguns apartats del seu articulat sinó que suposava un nou model de gestió neoliberal de l’educació que, tal com deia un text d’anàlisi d’aquell moment, pretenia “convertir l’ensenyament públic de Catalunya en una extensió subsidiària dels centres privats concertats amb regles de funcionament comuns quant a finançament i gestió.” Aquestes paraules en l’aire avui ja tenen concrecions i a escoles i instituts ja hi ha directors i directores que ni tenen ni han tingut mai la docència com a principal dedicació, directors i directores que són tècnics en “recursos humans”, exdirectors d’entitats bancàries, etc.

Un dels punts que a mi personalment més em fa repugnar d’aquesta llei va ser la creació d’una “cosa” anomenada “Servei d’Educació de Catalunya” que equiparava pública i privada concertada. Era necessari pagar amb diners públics l’escola privada i així ho feien i ho fan. El Govern es deia d’esquerres però no apostava de cap de les maneres per crear una escola pública per a tothom i si algú en volia una altra de provada, religiosa o el que fos que s’ho pagués. No, es pagava la privada amb diners públics (i es continua pagant) i mentrestant capellans i monges continuen guanyant-se el cel (econòmic) amb diners de totes i tots.

La democràcia ha anat desapareixent dels centres públics i els claustres, que en bona part tenien el poder de coordinar i fer funcionar l’escola, ja només fan aquesta funció en els centres on la direcció no es creu il·luminada pel poder que Maragall els va donar. El despotisme ha crescut i el silenci és la norma en molts centres. Trist però real.

Avui tenim retallades repugnants en serveis bàsics d’atenció a l’educació especial, professors de baixa a qui no substitueix ningú, centres sense diners per a calefacció retallats fins a l’infinit, plantilles incompletes i reduïdes… què us he de dir jo si treballeu en un centre públic? Res que no sabeu. I si no hi treballeu, parleu amb algú que ho faci i que us ho expliqui. L’enemic Ernest va excel·lir, abans que la Rigau, a fer retallades i a justificar-les.

Avui, la premsa digital ha informat que el cap pensant de la broma que ens ha portat on som i ens portarà molt menys enllà en educació serà el numero dos a les Eleccions europees de les llistes d’ERC. Avui el fàstic s’ha fet gran i immens. Molta gent veurà Maragall (l’Ernest) com el “socialista” que va deixar el partit (PSC) perquè no podia ser sobiranista. Mestres i professores conscients de l’escola pública i del lloc a on ens portarà la seva llei el veiem com el que és: el cap del model que està destruint la qualitat de l’educació a Catalunya, el pitjor conseller d’Ensenyament de la història d’aquest tros de país. Avui, ERC s’ha perdut la vergonya i s’ha fet gran, s’ha cobert de glòria (i dic glòria perquè si posés la realitat aquest article no el publicaria ningú). M’ho han dit fa un moment pel carrer i és veritat, amb Maragall a les llistes d’ERC ja no cal ser de CyU perquè et diguin fatxa i tinguin raó. O, com deia el Jordi Salvia, “ja teniu l’Ernest Maragall, el gran defensor de l’educació pública… ara només falta trucar al Joan Saura i que comenci la festa!”

 Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona