Endavant (OSAN) Tarragonès enceta un debat públic presentant un document sobre la consulta

Arran de l’anunci de la consulta per part dels principals partits del Parlament, i tot el que se n’ha generat, l’assemblea d’Endavant (OSAN) del Tarragonès ha volgut traslladar la seva opinió sobre aquest afer i encetar així un debat públic. Aquí el teniu:

“Des de l’assemblea local del tarragonès de l’organització Endavant (OSAN) fem públiques algunes dificultats en les que ens trobem quan volem posicionar-nos davant la consulta del 9 de novembre. Pensem que aquestes dificultats són expressió de les pròpies limitacions, les de la nostra organització, les del nostre moviment i les del nostre poble. Pensem s’han de resoldre en un debat col·lectiu, un debat que ha de conquerir el carrer, superant per molt el simplisme de si estem pel “si – si”, pel “si – no”, pel “no – si”…

Primer de tot cal dir que Endavant (OSAN) estem per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans. Ens han tancat en calabossos i fins i tot a la presó per això, hem cremat fotografies del rei, hem anat a l’Audiència Nacional, ens hem enfrontat a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, denunciem i plantem cara al feixisme. Independentment de la consulta, abans, durant i després, la nostra tasca és i serà potenciar l’organització conscient de les classes treballadores i nacions oprimides per tal d’alliberar-se.

La nostra manera de construir aquesta Independència, aquest Socialisme i aquest Feminisme, és intentant desenvolupar un Moviment Català d’Alliberament Nacional on un conjunt d’organitzacions s’hi van integrant per tal d’avançar i funcionar així com una malla en expansió abordant cada cop més fronts. Diferents sectors socials s’hi poden anar sumant a través de les seves organitzacions representatives. La convocatòria de la consulta que tenim davant no és iniciativa d’aquest Moviment, és una oferta que ens ve de fora i que hem d’entomar d’alguna manera. A mode de precaució, cal dir que som conscients que hi ha i hi haurà propostes excel·lents que no brollaran d’aquest Moviment Català d’Alliberament Nacional i això no les fa rebutjables.

La independència burgesa és diametralment oposada a la independència de les classes treballadores. Per als primers la independència vol dir que els hospitals, les fàbriques, les escoles han de ser propietat privada, la independència burgesa és independència per abaratir els costos d’acomiadament, independència per desnonar a favor de la banca. Per nosaltres la independència significa decidir sobre com organitzem la producció, independència per poder decidir sobre els nostres cossos, independència dels hospitals i escoles respecte el mercat, doncs són pel benefici general i de propietat col·lectiva. La nació burgesa i la nació proletària són antagòniques, deixant de banda que aquesta pateixi agressions externes d’una segona burgesia invasora. La nostra independència és la independència de la classe treballadora catalana.

Cal veure que CiU ha activat aquesta onada sobiranista en els moments més durs de la crisi, quan la tele reconeixia que la gent es llançava pels balcons, cosa que encara passa però s’oculta. Aquesta eufòria nacional ha silenciat les misèries econòmiques. Això no es diferencia gens de veure el poble espanyol amb un 26% d’atur sortint al carrer per celebrar multitudinàriament la victòria de la seva selecció de futbol. El regionalisme burgès ha potenciat l’aparició d’organitzacions pantalla i intermediàries disfressant-les de neutrals i transversals, per mobilitzar, que no polititzar, la ciutadania. Sobretot cal aclarir que no estem contra l’ANC, només faltaria! ha suposat una activació brutal del poble treballador català. Però apuntem que són sectors propers a CiU qui l’han activada quan ho han necessitat, aprofitant-se d’unes sigles del passat que si que tenen legitimitat popular, que en tot moment n’han tingut i en segueixen tenint un control ideològic i que la dirigeixen per allà on volen. Només cal veure que el xenòfob Josep Maria Vila d’Abadal alcalde de Vic per Unió o organitzacions que se’n deriven, ha tingut un gran protagonisme dins d’ANC. Carme Forcadell va ser rebuda per la presidenta del Parlament de Catalunya Núria Gispert de CiU en la manifestació de l’11 de setembre de 2012, cosa que no passa amb les manifestacions d’aturades o desnonades, o en les successives vagues generals, que més aviat som apallissats pels Mossos d’Esquadra.

CiU ja ha dit que en una suposada Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya independent es mantindria el pagament del deute a la Unió Europea. Deute que vol compartir amb l’estat espanyol, i això és el que uneix les burgesies espanyola i catalana. El deute és causa de les retallades que suposen l’assassinat de pacients de la sanitat pública, de desnonaments, de trets contra ulls de manifestants,… Les classes populars quina millora notaríem en aquest suposat nou estat burgès si mantenim el deute contra nosaltres?

L’interès fundant que ha desembocat en la convocatòria d’aquesta consulta no és de l’independentisme de les classes populars, sinó del nacionalisme regionalista burgès.

La nostra nació són els Països Catalans, la llengua catalana és un poble parlant per ell mateix, no entén ni de fronteres estatals entre Andorra, França ni Espanya ni de les fragmentacions autonòmiques sorgides de l’herència franquista. El poble treballador català, entès en el sentit de la seva totalitat, dels Països Catalans, en surt beneficiat de d’aquesta proposta de consulta? En quina mesura? Hi ha una estratègia comuna i acordada amb la resta de la catalanitat que aconselli la consulta en aquests termes i en aquesta regió en particular?

Cal veure que el nostre enemic és la burgesia, deixant de banda el seu tint nacional, ja sigui europea, espanyola o catalana. Tal i com està plantejada aquesta onada sobiranista regionalista i burgesa no és solidària amb els pobles treballadors oprimits castellans, bascos, andalusos, gallecs, portuguesos, grecs, libis, siris, palestins,… La veritable independència, la de classe, la de les classes treballadores, la de les dones explotades pel patriarcat, la dels oprimits i oprimides, és solidària i es construeix juntament amb les classes treballadores de les altres nacions, sobretot les veïnes. Cal explicar la nostra independència a les classes treballadores que no són catalanes per ajudar-les en la seva pròpia lluita emancipadora i per evitar que siguin víctimes de la propaganda feixista espanyolista i les aixequi contra una eventual independència política del nostre poble o d’una part. L’internacionalisme ha d’estar en la genètica de la nostra independència de classe, cosa que no apareix en aquesta onada sobiranista, on en Mas va a acumular forces amb el genocida primer Ministre d’Israel.

Cal veure al seu temps que CiU, com a expressió política que sorgeix d’unes eleccions i que està al govern depenent dels vots aconseguits a les urnes, és posterior a uns interessos econòmics previs. CiU en l’època de Pujol mai va ser independentista, perquè ara fa onejar l’estelada? CiU és un episodi transitori, els que manen de debò són uns altres poders permanents. Hi ha diferències entre la petita i mitjana burgesies catalanes, que si que diuen voler la independència, i la gran burgesia que no la vol, li fa pànic. Isidre Fainé de la Caixa, la patronal catalana Foment del Treball, la CEOE han avisat reiteradament que no volen la independència, que en Mas aturi aquest aldarull que suposa la consulta. Hi ha una distància, un desajust, entre la causa, els interessos econòmics reals, i el fenomen, l’expressió política, el govern transitori. La gran burgesia no ens portarà a la independència perquè suposa fer trontollar l’estat espanyol i amb ell la Unió Europea. La gran burgesia catalana vol un millor posicionament davant la burgesia espanyola i europea, un acord on en surti més beneficiada que fins al moment, però res més. De fet això sembla simplificar el tema, doncs si ni la gran burgesia ni la classe treballadora lideren la lluita per la independència, aleshores no passarà res de res. Però no és així, la mitjana i petita burgesia són capaces d’il·lusionar els treballadors i treballadores amb el seu projecte independentista fins al punt que ens hi identifiquem, l’assumim com a nostre i lluitem per ell, en resum, ens utilitzen. Artur Mas ha dit que possiblement no es presentarà com a candidat en unes noves eleccions, significa això que el seu èxit haurà estat adormir el poble en temps de crisi oferint-nos fum perquè un cop hagi passat la tempesta tot continuï igual i no se li puguin exigir responsabilitats?

Cal veure també els punts de conflicte i d’acord entre les diverses burgesies dels territoris catalans. Cal veure quin efecte pot generar un eventual corredor del Mediterrani, les sinèrgies que es poden donar entre el model productiu mallorquí i el BCN World,… Després cal confrontar-los als interessos de les burgesies espanyoles i espanyolistes. Cal estar atentes i detectar si els moviments de la petita i mitjana burgesies de la comunitat autònoma de Catalunya promouen, conscient o inconscientment, potenciar burgesies que guanyin més diners en una dinàmica territorial de Països Catalans.

És fàcil imaginar situacions que es poden donar des d’ara fins al 9 de novembre i preveure possibles maneres de respondre-hi, com la negativa de l’estat espanyol a fer una consulta i generar mobilitzacions per radicalitzar la seva pròpia democràcia. Però ens costa més plantejar-nos les situacions més difícils. Què passaria si sortís un “si – si” aclaparador? Què passaria si demà tinguéssim un nou estat? Com respondria la fúria espanyola sent conscients que els morts els posem el poble, que no hem liderat res de res, i no la burgesia? Com quedaria el procés de la construcció d’uns Països Catalans Socialistes, Independents i Feministes?

En aquestes circumstàncies se’ns fa molt difícil preveure els nous escenaris. Tenim clar que la possibilitat d’arrancar a la burgesia espanyola un territori d’acumulació de la riquesa debilita el camp burgès i això és una situació que, si es juguen les cartes ben jugades, pot beneficiar les nacions treballadores. Tenim clar que aquest sentiment nacional català que ha arrelat en les classes treballadores és positiu. Tot i així sabem que ballem la dansa d’en Mas, que ens fa moure com titelles, que el debat es manté aïllat en la consulta sense relacionar-lo amb el pagament del deute, ni amb les retallades, ni amb els desnonaments… Pensem que és responsabilitat del mateix poble treballador català i de les seves organitzacions revolucionàries establir un full de ruta adequat que sigui prou flexible, que permeti adaptar-nos a la situació actual i canalitzar positivament l’eufòria independentista generada, però que sàpiga redirigir el timó quan es consideri necessari.

Una crítica que cal superar és que pensem massa des de la lògica burgesa i no des de la treballadora, cada cop que se’ns presenten algunes eleccions la dinàmica dels vots ens engoleix, però som incapaces de crear una hipotètica Xarxa de Plataformes Anticapitalistes dels Països Catalans. Ens subordinem a les presses dels mitjans, a la producció de mercaderies de la comunicació. La força que tinguem al Parlament, on impera la llei burgesa, brolla de la força que tinguem al carrer, no al revés. Cal que fem política i això no és només sortir a una manifestació o votar en un referèndum, fer política no és obeir quan se’ns apel·la a actuar. Cal reunir-nos entre nosaltres i discutir en els nostres termes sense repetir com a lloros els tertulians pagats per generar opinió, cal pensar quins són els interessos que ens han portat a aquesta situació, qui en surt beneficiat i perquè, cal creure menys, cal pensar més i actuar en conseqüència. El poble treballador dels Països Catalans som un subjecte polític que ens podem desenvolupar? Podem esdevenir un subjecte actiu que no esperi passiu les iniciatives burgeses disfressades d’interclassisme, neutralitat, homogeneïtat,…? Si estem disposades a desobeir l’estat espanyol per fer un referèndum, perquè no desobeïm els marcs territorials que estableix la burgesia regionalista? Com podem esdevenir subjecte actiu? Què hi podem fer des d’ara? Què és el poder popular? El procés d’empoderament per legitimar la celebració de la consulta, la mateixa consulta i les seves conseqüències ens són positives? Hi haurà algun moment en que aquest moviment generat per CiU es converteixi en contraproduent per nosaltres? Quin?”