Trilogia d’un esquarterament. III Normalització repressiva

Els darrers moviments dels governs estatal i autonòmics en matèria repressiva no són res més que la culminació de l’esquarterament del raquític estat del benestar en el que havíem viscut les darrers dècades. Podríem parlar de la doctrina del xoc o de com l’Estat empra la repressió quan ha perdut la seva capacitat de legitimació econòmica i ideològica, però les limitacions d’espai ho dificultarien. Per això m’agradaria centrar-me en tres exemples de mesures que atempten contra les classes populars catalanes, i que mostren la voluntat d’imposar els interessos neoliberals sobre la classe treballadora, la unitat espanyola sobre el poble català i el masclisme més ranci i reaccionari sobre la llibertat de les dones: la llei de seguretat ciutadana, la llei de símbols i la contrareforma de l’avortament.

En primer lloc, la llei de seguretat ciutadana és tota una declaració d’intencions per avisar-nos al conjunt d’organitzacions combatives que no permetran que conquerim el carrer. Es tracta de la mesura necessària per a imposar el seguit de mesures antidemocràtiques, antisocials i homicides que van des de la generació d’un deute inassumible després de regalar milers de milions d’euros a la banca, fins al desmantellament de la sanitat, passant per la privatització de l’educació, l’encariment de la vida, la precarització laboral extrema, i un llarg etcètera.

En el cas d’aquesta llei el terme “seguretat ciutadana” és perfectament substituïble pel de “seguretat de les elits dominants” i, molt en concordança amb els seus interessos, CiU, la burgesia catalana, va donar tot el seu suport perquè fos aprovada al Congrés (malgrat les desavinences del procés sobiranista, ja veiem que PP i CiU s’entenen a la perfecció quan es tracta de defensar els interessos privats). Es tracta d’una llei que ens recorda als temps de la dictadura franquista i no és per a menys, doncs posa les bases per a un estat autoritari i policial al servei dels interessos neoliberals. La criminalització de la protesta és ja un fet consumat i l’espot publicitari de Guardian Spain n’és un exemple paradigmàtic.

En segon lloc, i seguint amb el record de la dictadura feixista de Franco, trobem la prohibició de penjar llaços amb la senyera als centres educatius de les Illes. Amb la llei de símbols el govern balear pretén silenciar la protesta en defensa de l’escola en català, en resposta a la política de Bauzá. Front aquest nou atac, gairebé la meitat dels municipis de les Illes han declarat la senyera com a símbol oficial d’interès local.

Al País Valencià l’ofensiva catalanofòbica fa temps que es va engegar sota la trampa del blaverisme, però darrerament s’han vist amb l’obligació d’incrementar-la. Només així s’explica el tancament dels 4 canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, a més de Canal 9, 24/Nou, Ràdio 9 i Sí Ràdio. Han aconseguit eliminar el català a la ràdio i a la televisió públiques. Paga la pena remarcar part de la denúncia que feia pública ACPV el passat gener, en relació a la duresa del text amb el que el Govern espanyol notificava el requeriment del tancament de les emissions de Catalunya Ràdio “No estem parlant d’un cas de corrupció, de desviació de diners públics, de lesió contra les persones, ni d’un cas que provoque alarma social; estem parlant d’una associació cultural sense ànim de lucre, de l’emissió d’una ràdio pública i d’una motivació de promoció de la llengua pròpia i de la pluralitat informativa.”

El català i les quatre barres a les Illes i al País Valencià resulten una amenaça massa gran per als defensors de la unitat espanyola. Ara bé, aquest mateix afany per amargar-la posa de manifest la realitat latent i palpable d’uns Països Catalans vius i combatius.

Per últim, l’onada repressiva atempta contra la nostra intimitat, contra els nostres cossos, contra la nostra integritat com a persones autònomes i sobiranes de les nostres vides. La contrareforma de l’avortament, no només ens duu trenta anys enrere sinó que ens deixarà amb la legislació més restrictiva de la democràcia. Darrera de la seva consigna “dret a la vida”, no hi ha res més que la voluntat d’apropiar-se de les dones com a meres reproductores de la força de treball, doncs així va néixer la persecució contra els mètodes anticonceptius i les interrupcions voluntàries dels embarassos.

El seu “dret a la vida” és d’una hipocresia i d’un cinisme vomitius. Casualment els passa per alt el risc que suposa per a la vida de les dones de les classes populars posar traves a l’avortament, un fet contrastat i quantificat, perquè les lleis restrictives de l’avortament no en redueixen el nombre, sinó que només contribueixen a incrementar els procediments il·legals i insegurs i, per tant, la mortalitat materna.

Tot plegat és només una petita mostra de la normalització repressiva en la que ens vol sumir l’estat espanyol amb la complicitat de les burgesies espanyola i catalana. Podem respondre amb la por, la resignació o l’estat letàrgic, esperant despertar en un moment o altre d’aquest malson orwellià o huxleyà, depenent de com es miri. O bé podem plantar cara, adonant-nos que l’onada repressiva alhora constata que hi ha quelcom a reprimir, protestes que sorgeixen cada vegada a més racons, persones que cada vegada estem més i millor organitzades, conscients que cada vegada tenim menys a perdre i molt a guanyar. Per a fer-ho, però, hem d’acabar amb el temps de les resistències i passar al contraatac.

  Laia Estrada és militant de la CUP de Tarragona