Resposta simple a Rajoy: s’ha acabat el temps del silenci, és l’hora de prendre la paraula

“Nadie unilateralmente puede privar al conjunto del pueblo español de su derecho a decidir sobre su futuro. Nadie.” “Como todos ustedes saben, ese referendun no se puede celebrar, no es legal.”

Són unes poques frases que anuncien el que tothom sabia. I el que tothom sabia és que,si no es desobeeix la llei, de referèndum no en pot haver ja que la llei espanyola no contempla el dret d’autodeterminació, ni tan sols el dret a opinar en conjunt. I si el contemplés, canviarien la llei immediatament per tal que deixés de fer-ho. O no ho sabíeu que la unitat d’Espanya ja venia amb el llibret d’instruccions del planeta Terra quan aquest va ser posat en marxa? Abans que hi hagués humans, abans que hi hagués mamuts, abans que hi hagués oxigen, Espanya ja era una, gran i lliure. I punt i final. La llei, per tant, no és el tema.

El tema és si diem o no diem que prou. El tema és si ens constituïm en poder constituent i prenem les regnes de les nostres vides més enllà de les regles de l’actual poder. Algunes i alguns hem dit que prou fa dies. Altres s’han apuntat al prou quan han vist que ser d’aquesta “unitat indissoluble” ja no era una opció majoritària, o potser ho havia deixat de ser. Són aquells que diuen i repeteixen que si no els deixen fer el referèndum no el faran i passaran al pla B de les eleccions plebiscitàries. Sí home, la colla d’enclenxinats que s’embolcallaven amb la senyera mentre aprovaven el PHN i ara amb l’estelada mentre ens roben la sanitat i l’escola públiques i tot el que puguin convertir en negoci i beneficis per a ells. I mentre ho fan ens diuen que no protestem, que la protesta seria interpretada com una manca d’unitat en el nostre bàndol…

 Sabem que mai han estat del nostre bàndol i si ara utilitzen banderes estelades i parlen d’independència és perquè tenen més poder que la majoria i transformen el significat de draps i paraules. I saben també que la majoria que els permetia el domini en la seva finca opta ara per una postura que ells mai no havien defensat. Què faran ara? Què triaran? Obeir els amos de l’Estat o obeir el poble que demana ser consultat? Desobeiran ara si mai no ho han fet i sempre ens han dit que no ho féssim? Diran que fins a aquí han arribat i que un altre cop serà? Tornaran a abraçar l’Espanya immortal (com al 39) o l’Espanya diversa (com al 79)? Serà bonic de veure…

Mentrestant, el nostre bàndol continua essent el mateix de sempre i per això reclamem un referèndum d’autodeterminació en què es pregunti si volem ser independents o no. El nostre marc nacional són els Països Catalans; la nostra gent, les classes populars; i la nostra proposta social, la llibertat individual i els drets col·lectius. Igualtat, llibertat, solidaritat els nostres lemes, perquè venim de lluny i som aquí perquè així ho hem decidit. I punt. Acceptarem mil i una postures semblants si el camí finalment porta al mateix lloc o ens hi apropa, és a dir a preguntar i fer el que la majoria social digui, però no acceptarem ni ara ni mai que per criteris divins no puguem ni opinar. No acceptarem que per prudència deixem de parlar. No acceptarem que per por deixem de reivindicar. No acceptarem que per salvar el cul dels uns i acotar el cap davant dels altres deixeu el poble sense veu. Perquè s’ha acabat el temps del silenci i és ara l’hora de prendre la paraula.

  Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona