Allò personal és polític. Posem-nos les piles

-La militància al lloc de treball-

La militància al lloc de treball ha estat un pla de treball aprovat en algunes organitzacions de l’Esquerra Independentista des de fa alguns anys. Els motius polítics, i històrics, han estat repetits tants cops que només cal ressenyar-los breument: l’EI, des del seu naixement amb el PSAN, no va prestar prou atenció al front sindical, i encara menys a la possibilitat d’impulsar un projecte propi en clau nacional i de classe. En aquella època CCOO encara podia considerar-se un sindicat coherent, rupturista i de classe, i no va ser sinó amb el temps que va anar desacreditant-se, veient-se l’abast i la gravetat de les traïcions de la transición. Aquesta mancança estratègica ha estat arrossegada per l’EI fins els nostres dies sota diversos pretextos, i alhora que la militància independentista participava en diversos projectes sindicals més o menys rupturistes, més o menys minoritaris, i més o menys afins als principis ideològics de l’EI.

Però lluny de voler dissertar sobre els diversos debats i corrents polítiques que al llarg de la història de l’EI han defensat una major o menor implicació en el front laboral i sindical, el que em motiva a escriure el present article és fer una crida a l’acció.

Ara sí, ara sembla que una nova generació de treballadores precàries al llarg i ample del país van posant-se les piles per abordar aquest important front de lluita des d’una perspectiva d’alliberament de gènere, nacional i de classe. Van apareixent noves seccions sindicals i afiliades de la COS als diversos territoris dels Països Catalans. Ara no hi ha excusa, avui és ja una possibilitat. Per a aquelles que tenim una feina, per precària i parcial que sigui, ara simplement es qüestió de fer-ho, o no fer-ho.

Tanmateix, la majoria anem tirant, i qui dia passa any empeny, com si la cosa no anés amb nosaltres, i ho deixem per més endavant. Com és? Podem debatre-ho racionalment, però en aquest cas haurem de fugir de la retòrica i els arguments tramposos. S’argumentarà que avui el treball està tan fragmentat que l’estructura d’un sindicat ja no és l’òptima per a abordar el front de lluita laboral. Que en el segle XXI aquest front de lluita ja no pot ser el pal de paller de cap revolució. Que el sindicalisme és una lluita econòmica, que en el fons es basa en reivindicar unes millors condicions d’explotació; que un salari no deixa de ser injust per molt ben pagat que estigui. Algun despistat fins i tot argumentarà que ja no hi ha lluita de classes.

Però per més o menys certes que siguin aquestes afirmacions, cap d’aquests arguments ens proposa una alternativa. Simplement ens desactiven; justifiquen la nostra passivitat. Perquè al capdavall sabem que militar a la feina no és tan fàcil com militar al carrer o al voltant d’una taula. I en el fons ens sembla (erròniament) que militar al lloc de treball és més perillós, i això fa por. I ara tornem enrere: que les condicions per a la militància laboral siguin molt difícils ¿pot ser un argument per a no fer res? Jo m’atreveixo a llençar la hipòtesi següent: que en el fons encara no ens hem cregut el lema feminista de “allò personal és polític”. I arriba el moment de reconèixer el valor de moltes tesis feministes, no només per a l’àmbit de l’alliberament de gènere, sinó per a tota la lluita revolucionària. Portar la política a l’àmbit privat, lluitar contra la naturalització de les condicions d’explotació, posar atenció a totes i cadascuna de les relacions de poder i dominació, el “sostre de vidre”… són conceptes que no només serveixen a l’hora de combatre la discriminació o violències de gènere.

En el cas que ens ocupa, moltes de nosaltres encara no ens atrevim a militar fins després de les set de la tarda. Reivindicar la fi de la privatització dels serveis públics, de la corrupció, de la socialització del deute, de la repressió política, de l’opressió nacional espanyola i francesa… això és una cosa. Ja que totes aquestes reivindicacions, per necessàries que siguin, són reivindicacions que fem als altres, als polítics, als banquers, als capellans, als cossos policials… És militar al carrer i a l’espai públic. Però si traspassem la barrera, i passem a militar a la nostra llar i al nostre centre de treball, a l’àmbit privat, llavors la cosa es complica. Perquè aleshores ja no reivindicarem només als altres, sinó que haurem de reivindicar-nos a nosaltres mateixes. Haurem d’esbroncar-nos a nosaltres mateixes per tolerar unes condicions laborals injustes, o unes relacions de parella i paterno-filials patriarcals. I clar, jo també ho entenc, i ho dic sincerament: això costa. Ara bé:

-O clar, és que jo tinc aquest lloc de feina perquè m’hi van “enxufar”, no els puc fer això… És que aleshores tindré mal rotllo a la feina… És que hi ha molts llocs on estan pitjor… És que la meva parella no ho entendrà… És que això és el que fa tothom… És que, al cap i a la fi, aquesta feina és només per un temps… És que no en tinc ganes… És que jo ja faig moltes coses…- Bé, penso que hauríem de plantejar-nos si arguments d’aquest tipus són vàlids quan estem parlant de política i d’ètica. Pregunto: sabent que al nostre centre de treball hi ha companyes que suporten condicions laborals injustes i il·legals, i que nosaltres podem posar-hi remei, ¿ens quedarem de braços plegats per algun dels arguments esmentats? Acudeixo a Sartre; podem fer alguna cosa al respecte, o no fer-la. Però això és només decisió nostra. La vida és elecció; no fer res és també una elecció.

No es tracta només de buscar culpables; ja que una relació, per exemple d’explotació, acostuma a ser cosa de dos. I de la mateixa manera que hi ha algú que la imposa, hi ha algú altre que la tolera. L’estem tolerant? És la qüestió existencialista de la responsabilitat. Anar a la feina (les que en tenim), hi haurem d’anar igualment; tan sols es tracta de decidir si ens hi deixarem trepitjar o bé farem respectar els nostres drets. La revolució comença en un mateix. Potser no es tracta només de preparar-nos per, i esperar, el dia de la revolució; sinó de fer la revolució des d’avui mateix, cadascú a casa seva i en el seu entorn, amb empenta i alegria, precisament perquè algun dia arribi aquest dia de la revolució.

Ara tenim l’oportunitat d’obrir de debò un nou front de lluita i resoldre aquesta llacuna històrica. La nostra generació, jove i precària, va prenent consciència. Hi tenim molt poc a perdre. Les experiències al Camp són poques, però totes elles molt i molt positives. Hi ha molt a guanyar, i molta lluita per recórrer. Cal perdre la mandra i la por: ara és el moment, podem fer-ho, només cal posar-nos les piles!

  Josep Maria Martorell Calaf és militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)