Economia feminista i capitalització de la vida

Fa uns dies vaig llegir a un diari, el nom del qual ara no vull recordar, un article que parlava sobre l’atur i les xifres que assoliria si es tinguessin en compte totes aquelles dones que duien a terme cada dia les tasques domèstiques.

Vaig pensar que era una bestiesa.

Ja fa força temps que el feminisme més trencador planteja la necessitat de comprendre i valorar el que s’ha volgut anomenar treball reproductiu, darrerament més conegut com treball o tasques de cures. L’economia feminista és la principal formuladora i defensora de la necessitat de reivindicar una “economia diversa i realment existent”, per la qual no es considera treball tan sols el que aporta una remuneració econòmica, sinó tot allò que permet la sostenibilitat de la vida.

Feina i salari és una manera concreta d’entendre la gestió de l’accés als recursos, una manera capitalista que ha construït un imaginari social i cultural pel qual entenem que el treball remunerat és l’únic imprescindible per a mantenir la nostra vida –ergo, l’únic que ha adquirit un valor social i moral- però també és una manera d’entendre el treball com un element a partir del qual necessàriament cal rebre una compensació econòmica. Aquest no és l’únic model, aquesta no és l’única fórmula per organitzar la vida i de fet, és en el meu parer, la manera més inhumana de comprendre el treball. Aquest és un concepte que prové de la paraula llatina tripalium, la qual designava un instrument de tortura format per tres pals; antigament el treball estava vinculat al sofriment, al dolor, a la tortura. Lluny d’aquesta concepció, el treball podria ésser entès com aquelles tasques –no precaritzades- que ens permeten gaudir d’una vida digna. Això no obstant, a dia d’avui treball és una paraula sinònima d’explotació, injustícia, precarietat; en definitiva, sinònim de capital i capitalització del temps de les persones. És precisament aquesta concepció del treball, i per extensió el mateix sistema capitalista, i la seva simbiosi amb l’estructura patriarcal, la que provoca dues situacions d’explotació i desigualtat: per una banda, la feminització de les tasques de cura, i per altra banda, la conversió d’aquestes tasques de cura feminitzades en quelcom feixuc i pesat.

És possible que l’aplicació del terme treball reproductiu es degui a una voluntat de clarificar i d’evidenciar l’existència de tot un substrat de tasques invisibilitzades imprescindibles per a la realització del treball remunerat. Això no obstant, és aquesta necessitat de contraposar treball remunerat/treball no remunerat la que no ens permet trencar amb l’imaginari del capital i amb el seu llenguatge. Economia és un mot en si mateix força suggerent, format pels termes grecs oikos (casa) i nomos (administrar), pel qual entenent la seva etimologia ràpidament ens adonem de la perversió que el capitalisme n’ha fet. La desvirtualitat de la realitat que mostren les xifres del PIB és una evidència del profund conflicte entre el capital i la sostenibilitat de la vida, ja que la finalitat del nostre sistema no és sostenir la vida sinó que és aconseguir i acumular beneficis per mitjà de la mateixa vida de les persones, delegant les seves necessitats a una esfera aliena al mercat: la llar.

Però és a la llar on volem que es gestionin les tasques de cura, enteses com aquelles que permeten el desenvolupament de la nostra vida en situació de benestar? En primer lloc, el problema rau en el fet que la llar no és l’epicentre del sistema econòmic, sinó que ho és el mercat; és a dir, l’espai bàsic on es reprodueix la vida no és ara mateix l’eix vertebrador de l’economia. En segon lloc, el nostre model de família, encara que actualment canviant, és insostenible. Aquest és un fet que, en el nostres dies de crisi capitalista, està esdevenint evident: les famílies nuclears tenen cada vegada més problemes per sobreviure soles, les parelles i les persones solteres són igualment incapaces de mantenir els costos d’un habitatge individual.

La meva resposta a aquesta pregunta és que sí, les tasques de cura han d’ésser gestionades des de les llars, unes llars més àmplies i en relació amb la comunitat, en el si d’una economia feminista, més humana i més ecològica, que ens permeti incorporar les tasques de cura com un element que teixi les relacions d’amor i confiança entre les persones.

Així doncs, entenem que el problema que planteja la feminització de les tasques de cura té una arrel estructural i que la seva anàlisi passa pel qüestionament d’un canvi de model.

Per aquesta raó, els intents de visibilitzar les tasques de cura a través de barems capitalistes (atur, PIB, remuneració econòmica, …) han de ser tan sols un mitjà a partir del qual sensibilitzar les persones. Un mitjà que ha d’usar-se conscientment, sabent que correm el perill de pervertir unes tasques de cura que haurien de fer-nos més humans i menys esclaus, perquè l’amor, l’afecte i la sensibilitat no es poden ni s’han de capitalitzar, com tampoc no poden feminitzar-se ni esdevenir explotació com s’ha fet en aquest sistema.

Cal entendre que el capitalisme ha construït una cultura i una forma d’organitzar la vida que sistemàticament li declarà la guerra als cossos i als territoris. Un model que, en definitiva, li ha declarat la guerra a la vida. La nostra mirada al món és dual, sempre entre la dicotomia cultura/naturalesa, ment/cos, home/dona; una mirada que ha construït un abisme ontològic entre els éssers humans i el món, el que Descartes descrigué com la contraposició entre el subjecte pensant i el món pensat.

L’economia que volem és aquella que es regeix per la sostenibiltat de la vida, aquella que engloba tot allò realment existent.

Helena Casas, estudiant d’ Història de la Universitat de Barcelona.