Moviments socials i mobilització (I)

Els orígens:

Els humans som éssers socials per naturalesa i, a més, tenim necessitats. Podem trobar necessitats individuals, comunes, interessades, etc., i molt probablement això ens conduirà a un procés natural d’associació i cooperació per trobar la força produïda per la primera persona del plural. En l’associació trobarem quelcom tant necessari com suport, col·laboració, assessorament o, fins i tot, justificació.

Tot i existir diversitat d’opinions al respecte, podem començar a fer referència als moviments socials a partir dels segles XIV i XV amb les revoltes camperoles durant l’anomenada crisi europea del baixmedieval. Tot i no anomenar-los com a tal, hi ha un fet diferencial important que ens obliga a aturar-nos: la revolta passa a ser estructurada, crea espais d’influència treballant per la conscienciació i busca d’alternatives fins aconseguir una reforma institucional que va permetre a la burgesia l’ascens i consolidació al poder (1481, Barcelona a mans de Ferran II).

Interioritzant conceptes clau com autogestió i participació activa o processos de comunitat a associació, és a dir, estructurar orgànicament la solidaritat i creació de xarxa que permeti apoderar-se de cultura política pròpia, ens trobem amb la Revolució Francesa (1789-1799) i, ja al segle XIX, la comuna de París. És en aquest moment on podem començar a parlar de moviments socials contemporanis i d’una primera revolució social obrerista/proletària.

L’organització de treballadors i treballadores durant la revolució industrial va comportar canvis estratègics, de mobilització i d’organització, en són exemple la creació de sindicats, les primeres vagues de producció i el moviment antimaquinista engegat per l’anglès Ned Ludd.

Mobilitzacions

Així doncs, veiem com la lluita dels oprimits i oprimides ha anat evolucionant al llarg de la història segons capacitat, necessitat i, sobretot, mitjans. Els esclaus a l’antiga Roma aspiraven a ser persones lliures; els camperols i senyors de l’època feudal aspiraven a tindre més poder; i la classe treballadora sorgida de la revolució industrial aspirava a unes condicions dignes i a tindre el control sobre els mitjans de producció.

Després de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, el capitalisme es presentava hegemònic i l’estat del benestar (socialdemocràcia) mantenia un grau de justícia social suficient com per mantindre la societat cohesionada i en pau. Les lluites dels moviments socials tot i ser nombroses i potents eren sectorials i no existia coordinació entre elles tot i el rerefons polític comú.

L’estiu del 2001, però, marcaria un abans i un després a nivell internacional que acabaria removent la conscuiència de molta gent. Durant el transcurs del 19 i el 21 de juliol es va organitzar a Gènova la cimera del G8. Moviments socials alternatius i combatius (més de 700 organitzacions i associacions) agrupats al Fòrum Social de Gènova van organitzar manifestacions i diferents mobilitzacions per tal de criticar les polítiques de l’FMI, BM, OTAN, OMC i la resta d’organismes supraestatals imperialistes i antidemocràtics. Les protestes giraven entorn polítiques d’explotació econòmica al tercer món, lleis migratòries i contra les injustícies i desigualtats provocades pel sistema capitalista. Les forces de seguretat i l’exèrcit van blindar la ciutat i, intentant contenir les mobilitzacions, van provocar l’efecte invers. Un carabinieri va assassinar d’un tret al cap a Carlo Giuliani, un manifestant de 16 anys. Les imatges que arribaven arreu de Gènova van sacsejar moltes ments i van desacreditar les elits mundial, les seves pràctiques i les seves polítiques aconseguint així l’efecte invers al desitjat a l’inici de la cimera. L’avenç tecnològic del nou segle de la informació va fer despertar l’interès de molta gent i es van començar a publicar vídeos explicant com funciona l’economia especulativa mundial i les seves perversions. Conscienciació, formació, difusió.

Aquell determinant estiu no havia acabat, l’onze de setembre següent es va produir l’atemptat contra les Torres Bessones als Estats Units, fet que serví d’excusa per envair militarment Iraq de la mà dels EEUU, Gran Bretanya i Espanya. Aquest fet va provocar un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat i va posar contra les cordes a la impunitat que s’amaga, sempre, sota la bandera de la democràcia.
Alguna cosa canviava en la consciència de les persones i, tant el govern del Partit Popular amb la manipulació informativa després de l’atemptat terrorista de l’11M i la fallida guerra a Iraq, com la crisi capitalista que es començava a intuir, van acabar provocant un canvi substancial en la societat benestant de l’estat. Després de les eleccions generals espanyoles el PSOE va guanyar les eleccions i va començar a practicar polítiques socials (ajudes en el lloguer, xec nadó, etc) però sense fer cap canvi en el sistema econòmic, fet que va provocar un desajust suficient com per sentenciar l’economia estatal i, en conseqüència, enviar a la més absoluta misèria a persones i famílies degut a la destrucció de llocs de treball amb l’explosió de la bombolla immobiliària i la incapacitat de gestionar-ho.

Arribada aquesta situació, ens trobem davant una triple crisi:

  • Econòmica: l’economia estatal i mundial es trobava en recessió, l’atur començava a augmentar considerablement i el deute ofegava institucions, empreses i persones.
  • Social: fallida de l’estat del benestar. Moltes persones i famílies no tenien possibilitat de trobar una solució a la seva situació arribant a situacions límit com 600 desnonaments diaris, 52% d’atur juvenil o 25% de la població vivint en situació de pobresa.
  • Democràtica: La situació sociopolítica i econòmica sobrepassa la capacitat de direcció dels partits polítics tradicionals. Crítica oberta i generalitzada a la democràcia representativa.

  Edgar Fernández és militant de l’Esquerra Independentista mitjançant la CUP de Reus