Països Catalans sí, sí i sí!

Les dinàmiques que des de les institucions i des del poble s’estan engegant perquè es pugui exercir el dret a l’autodeterminació a la Comunitat Autònoma de Catalunya estan posant en comú l’argumentari de molts partidaris engrescats amb l’argumentari negacionista dels Països Catalans que ha portat tradicionalment l’espanyolisme arreu dels territoris que els formen.

Sembla que, posant en valor el possibilisme de proclamar la independència del territori on es viu (valor que no menyspreo), el discurs centrat en tots els Països Catalans és una nosa, primer perquè pot contradir la visió nacionalista estesa des de les institucions i debilitar l’eufòria, segon, perquè no és l’hora dels territoris i les persones que no tenen possibilitats de guanyar una consulta.

Això ha portat ara, a admetre i valorar part de l’argumentari que, quan es vivia instal·lat en la resistència, no es feia. Aquest argumentari ataca la voluntat dels Països Catalans amb tres grans arguments: 1r. que “no existeixen”, 2n. que la gent “no els vol” i 3r. que “són una imposició de Catalunya, una mena d’ampliació expansionista (de pas, alguns opinadors que no han condemnat el franquisme, aprofiten per dir que defensar-los és equiparable al nazisme) a la resta de territoris, que tenen dret a decidir què són”. En aquest article tractaré breument de posar en contradicció aquests arguments negacionistes, intentant deixar clar, que no voler-los per mitjà de la negació no correspon a cap ordre natural de les coses, sinó que és una opció ideològica (i sentimental) com una altra i que va de la mà d’uns interessos concrets.

1r. Els Països Catalans “no existeixen”, vol dir que no existeixen a les institucions. Això és una raó per no voler-los? Tampoc no existia el dret a vot de les dones abans del primer intent d’aprovar-lo el 1776 a Nova Jersey i no per això la humanitat no havia de voler que votessin.

2n. La gent “no vol” Països Catalans vol dir que la majoria de la gent no els vol. Això és una raó per no voler-los? Puc enumerar bastants coses que vull que no sé si la majoria de la gent vol però que no per això deixaré d’anhelar: dret de vot dels estrangers, socialisme, plantejar-nos què fem a la Unió Europea, sortir de l’Euro, abolició de l’IVA… i tantes més voluntats en què em veig en minoria, però no per això em rendiré.

3r. “Són una imposició de Catalunya a la resta de territoris, que no els volen”. Aquesta és l’argument que més s’està comprant des del catalanisme. Qui està dient que es vulgui fer un procés d’alliberament sense comptar amb la gent? Òbviament, si la voluntat continua essent la d’una minoria social, no podrà guanyar cap procés d’autodeterminació, llavors, on és el problema? La resposta és, en el que defensem uns i altres quan els afirmem o els neguem.

La llengua catalana és un competidor prou gran per al supremacisme instal·lat en els estats-nació francès i espanyol. La identitat imperant que volen imposar les elits d’aquests dos estats topa amb una realitat brutal, a Perpinyà, València, Maó o Tarragona es pensa, es parla, es llegeix i s’escriu en català (i en moltes altres llengües) i això és contrari a la idea uniformitzadora i és un perill.

Les diferents divisions espanyoles al llarg del temps han volgut combatre aquest perill, primer, impedint la mancomunitat de províncies, després, impedint la federació d’autonomies i avui en dia, impedint la reciprocitat de senyals de ràdio i televisió perquè no ens puguem sentir els uns als altres. És això un ordre natural de les coses? Qui defensa els Països Catalans defensa la comunicació lliure en una llengua (i en totes les altres) més enllà de les fronteres, defensa les relacions naturals entre les persones i els territoris més enllà de la ingerència que els poderosos ens fan a través de les institucions (“heu vist el corredor mediterrani que passa per Madrid?”). La tradició de la seva defensa és la tradició de la defensa de la llibertat i de la justícia social i davant els privilegis de classe, és la nostra i volem que sigui la de més gent, si així ho volen.

I, tot i que siguem un perill per als qui defensen els privilegis de les elits espanyoles, i tot i que alguns embarcats en el procés vegin en els Països Catalans una nosa més que una oportunitat, tot i que siguem pocs, som, serem, opinarem, debatrem i lluitarem.

Acabaré amb una anècdota il·lustrativa d’on és la naturalitat. Fa uns anys, un jove mallorquí va anar a Barcelona a estudiar. L’atzar el va posar a compartir pis amb un jove sevillà. Un vespre, van sortir de festa junts amb més gent, alguns d’ells barcelonins, quina fou la sorpresa del mallorquí quan el seu company de pis li diu, meravellat: “Oye, ¡qué crack eres! ¿cómo has aprendido catalán tan rápido?, ¿tu no eras de Mallorca?”

Som un poble, parlem català. Sí als Països Catalans.

  Òscar-Adrià Ibáñez Ferreté és sociòleg i militant de la CUP de Tarragona.