La nostra meta no és ser millors

Creiem que és més original que el que fem tingui un sentit. I produeixi un efecte…

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”
Maria-Mercè Marçal
Divisa

Debatre dins del context actual, buscar alternatives i solucions a un estat i a un sistema que no compleix ni de lluny les nostres expectatives i aspiracions personals i socials, buscant uns objectius reals i concrets que ens portin a un canvi, també comporta saber afrontar canvis interns dins de nous paradigmes.

Tinc la sensació que dins dels col·lectius feministes catalans es repeteix i es para atenció, com si fos un eco, a l’afirmació que “la base del nostre feminisme recau en els quatre pilars: dones, de classe baixa, nació oprimida i rebels”.

Entenc que el discurs ens arribi per herència però fins i tot les herències canvien, igual que les inquietuds i les persones.

Cansada de veure persones desgastant-se per intentar aportar noves visions, nous enfocaments dintre dels col·lectius revolucionaris, la pregunta és, per què no som flexibles dintre de la política?

En el cas que sorgeixin assemblees que reivindiquin, per exemple, el dret a ser lesbianes, transsexuals o el que sigui, aquestes serveixen per poder incloure aquests discursos en el feminisme català però per contra totes les qüestions i reivindicacions que no sorgeixin d’una assemblea feminista una mica vinculada al moviment independentista no s’inclouen dins del discurs.

O per contra, a vegades, igual que el mateix sistema, es posa totes les dones dins d’un mateix sac, amb les mateixes solucions per a totes, enlloc d’organitzar un marc teòric basat en el reconeixement de les persones com a individus independents sense haver de posar etiquetes. I tot i això, cal continuar amb el mateix discurs de sempre? O potser podem provar d’adaptar-nos a les necessitats bàsiques pròpies d’un humà i no d’un robot?

Podem crear espais on les persones també puguin parlar obertament de les seves experiències i emocions, on el suport de veritat produeixi plaer i no justificació i odi? On sigui possible no haver de fer el paper de superdona-supermilitant? On hi hagi espai per a l’art, per al coneixement, la saviesa i l’experimentació sense condicions ni etiquetes? Poder donar espais per exemple a assemblees emocionals? O és que ens cal assemblar-nos tant als homes que hem d’actuar igual que ells perquè es vegi que estem en igualtat?

Faig referència a aquest arquetip de dona que sembla que tingui més credibilitat si milita i que per tant tot el que surti de la seva boca s’hagi d’escoltar més que no pas el que surti de la d’una dona que parla de les seves experiències com a dona que s’engloba dins d’un tot, ple de contradiccions i emocions mal gestionades pel lloc on li ha tocat viure tot i que aquestes són les que realment l’afecten i alhora li produeixen un estat de precarietat.

I sí, és clar, la política ho engloba tot però no es tenen mai en compte les experiències que ens fan úniques. O almenys ens oblidem de deixar espai per fer discursos d’aquests, discursos des del cor i no des dels llibres i des de les teories (que ens pensem que ens magnifiquen perquè ens les aprenem de memòria). Parlo d’adaptar discursos planers i reals entre nosaltres i la societat.

El dia que vaig a un debat i plantejo la idea que la individualitat fa el grup i no és el grup el que fa la individualitat, les orelles ensordeixen. Parlo del dia en què reivindico poder identificar-me com una dona bruixa i xamana i, per tant, de no entendre els “tres pilars” referits a la meva vida quotidiana, i veure que el meu punt de vista no s’adapta als vells arquetips del típic discurs feminista. I sentir que així no puc encaixar en una lluita ja “predeterminada”. Jo no em poso l’etiqueta que el grup vol que em posi, jo vull ser jo sense condicions.

Ens hem acostumat a enfocar la política com una cosa tan seriosa que es torna massa burocràtica, massa teòrica i arcaica. No serà perquè ens cal donar-li nous enfocaments? Enfocaments que vagin en consonància amb les necessitats d’arrel de les persones d’aquest segle.

I reflexionar sobre què som cada una de nosaltres, què volem com a persones i quin és el camí que ens pot portar a una alliberament real, que puguem viure en persona, jo vull un canvi en mi com a dona, vull un canvi però és que el vull ja! Jo no vull esperar que es realitzi un canvi en el sistema patriarcal-capitalista-global… (tot i que això no vol dir que no pugui lluitar també per aconseguir-lo) però sí que vull i puc trobar una eina al meu abast, que m’empoderi realment, la confiança i el suport entre nosaltres. Sense prejudicis ni etiquetes.

Organitzar-nos les idees igual que hem de saber gestionar les emocions i els sentiments, cosa que ni a la política ni als col·lectius es planteja, però que com a eina d’evolució social és inevitable i molt necessari en les persones, tant les que són dins dels col·lectius com a les persones properes a les que, tant sovint es vol arribar.

Marta Sabaté Rovira, kinessiòloga i terapeuta holística