Ens mudem!

Ara fa 10 anys començava a militar a Endavant (OSAN), i ara fa 8 anys, amb Endavant, altres col·lectius i tantíssimes persones que sense elles això no hagués estat possible, vam construir el Casal Popular Sageta de Foc que totes coneixem, i que ara ja és el “vell casal”. I és que el vell casal ha estat una grandíssima experiència a la ciutat, experiència que va posar sobre la taula les necessitats d’organitzar-nos conjuntament, organitzar-nos per a construir alternatives a la merda de ciutat que partit rere partit ens han anat deixant des de l’Ajuntament. I això ha donat grans fruits a la ciutat, fruits innegables. Totes les que hi hem estat des de l’inici sabem que, com a tot projecte, hi ha hagut desavinences, debats, discussions, desil·lusions, però mai, mai han estat en va, en tot cas han donat peu a construir altres projectes necessaris per la nostra ciutat.

Des que vam iniciar el Casal, la lluita a la ciutat ha reviscolat; s’ha incrementat i ha aflorat en totes les direccions anticapitalistes i populars; ha empès a aquelles que van fer de Tarragona una ciutat més combativa als 80, o als 90, a tornar-se a organitzar o reorganitzar; ha servit per interconnectar les lluites de la transició a Tarragona amb les nostres lluites i els models d’organització; ha servit perquè persones nouvingudes amb inquietuds s’apropin i s’integrin al nostre poble; ha servit per a què l’independentisme, especialment el d’esquerres, hagi arrelat en una cuitat de cures i militars; ha servit perquè el jovent d’aquesta ciutat vagi molt més enllà de la superficialitat de l’oci lamentable que ens ofereix la ciutat i s’organitzi als instituts, al carrer o a la universitat;  ha servit perquè tot d’iniciatives des de la plataforma contra el POUM fins al 15M tinguin un espai, un espai on trobar-se i construir; ha servit perquè a Tarragona hi hagi dones organitzades combatent el patriarcat; perquè a Santa Tecla hi hagi un espai alternatiu i combatiu com les Barraques; i ha servit especialment per a fer-nos créixer i madurar políticament, per a entendre que “res és perquè sí” i que tot, tot, costa molta organització, esforç i disciplina militant. I per això ara estem aquí, i una vegada més guanyem, guanyem perquè creixem i creixerem, ja que a nosaltres no ens fa por dir-ho: tenim la raó. I és per això que creixerem, perquè l’autoorganització popular és l’única solució i el Casal és només una coordinadora d’aquesta, una eina al servei d’aquesta.

ENS MUDEM, però no d’etiqueta, rebutgem les etiquetes; ENS MUDEM, però no ens posem cap vestit ni cap corbata, opinem que hi ha massa corbates i massa pocavergonyes; ENS MUDEM, però només físicament, perquè nosaltres som fidels a les nostres idees inicials, i som fidels al nom que abanderem, Sageta de Foc, poema de Joan Salvat Papasseit, poema vitalista i alliberador que ens parla que per alliberar-nos ens hem d’ajuntar, ajuntar per avançar, per a fer camí; i no només ha estat un poema sinó a banda ha estat versionat, versionat pel nostre gran referent alcoià, l’Ovidi. Seguim fidels als teus ideals perquè tu també tenies la raó, perquè per a fer art s’ha de prendre partit, perquè de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar som una nació; però encara més, també l’han versionat els Inadaptats, grup que ens ha fet créixer i radicalitzar les nostres festes (o la nostra intimitat més íntima escoltant-los a casa) i que, malgrat moltes coses, també han estat un referent nostre. I és molt important cridar això: portem 8 anys fidels, irreductibles, intransigents, inconformistes i cap, cap bufetada de les que la Guàrdia Urbana feixista, els Mossos de CiU o fins i tot la Guàrdia Civil ens han fotut ens ha fet parar, cap bufetada i cap multa, multes d’aquelles que algunes anem acumulant, però podeu dir missa que no pagarem. Creixem i això no ho fa únicament l’eufòria del moment, ans el contrari, ho fa la feina, feina del dia a dia.

D’aquesta gran experiència, n’hem d’extreure’n conclusions i aquestes són clares i no les hem inventat nosaltres, com va dir Gramsci si ens instruïm, perquè ens farà falta tota la nostra intel·ligència; ens mobilitzem, perquè ens farà falta tot el nostre entusiasme; i especialment ens organitzem, perquè ens farà falta tota la nostra força, guanyarem; si pel contrari resem o supliquem a Madrid, a la UE, als jutges, a la partitocràcia, o a Mas o a Junqueras, al Parlament en general o a la grossa de cap d’any, no passarà res, res que no sigui un canvi tant petit que quan acabem de celebrar-lo ja ho hauran canviat de nou. I això comporta decepcions i no il·lusions, com la que ara tenim amb el nou Casal, i aquestes decepcions ens porten a arguments estúpids com “ni de dretes ni d’esquerres”, “la política no serveix per a res”, “les coses no poden canviar”, “tot és relatiu”, “no hi ha veritats”, “bla, bla, bla…”. Però, i relacionant-ho amb l’inici, aquests arguments són falsos. Falsos, perquè precisament nosaltres hem aconseguit canviar les coses, no radicalment, que una mica també, sinó substancialment; no quantitativament, que també, sinó qualitativament; perquè ara podem dir que Tarragona, i no només sinó que al Camp; gràcies al Casal i els col·lectius membres d’aquest com Amics del Che, Arran, Brot Bord, Cau de Llunes, CUP i Endavant, però també gràcies a tants altres projectes i persones que han sortit del Casal, paral·lelament al Casal o rebotats del Casal hem aconseguit perdre la por i la vergonya, i plantar cara a les retallades, a la corrupció,  a la màfia dels hospitals, als actes feixistes com les Beatificacions, a la reforma antiavortament i tantes altres agressions que no tolerarem en cap dels casos que ens imposin, i que si cal ho donarem tot. Perquè com diu el poema de l’Estellés “arribarà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.

Juntes no tenim por, perquè Tarragona faci camí “juntem-nos”!

Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc i d’Endavant (OSAN) Tarragona