Això de fer de “palmero” no hi ha qui ho aguanti…

La independència no es demana, es pren. Però no, no es tracta de la proclama “xirinaquera” fins ara compartida tothora, sinó com bé es diu, es tracta de l’estratègia, concretament de la què diu que cal anar cremant etapes i sumant greuges, però que té una agenda dilatòria dictada per la tercera via.

La CUP ha dit en tot moment que aquest procés és ocult i ningú respon als reiterats dubtes que es plantegen. La CUP només ha estat convidada de pedra en el suposat pacte de la pregunta, moments abans de la seva presentació, tal com ha passat en tots i cadascun dels moments del procés que, malgrat tot, ha acompanyat. I en aquest precís moment, en el qual la CUP emetrà tres abstencions tal i com porta dient públicament des de fa mesos, la pregunta que es fa és: cal assumir el risc que el Congrés admeti a tràmit la proposta de Llei i la retingui mesos, anys, per tal de guanyar temps i arguments per a l’unionisme? perquè s’opta per la fórmula més perillosa de les tres existents per fer la petició a Madrid? Quina és la línia vermella a partir de la qual les demandes d’UDC i ICV per seguir donant suport al procés es converteixen en torpedes al referèndum o a la possibilitat de guanyar-lo? Hom pot tenir-ho claríssim, ja ens perdonareu als perroflautes que acabem d’arribar a “l’alta política”, però és que la transició espanyola n’està plena de traïcions de líders i “punyalades traperes”, i ens ha semblat entendre que la “quinta columna” és en Duran.

A Escòcia el referèndum el van demanar el 53% dels diputats. A Espanya no n’hi hauria prou ni amb el 100%, qualsevol xifra serà interpretada i manipulada i, pel què sembla, ens tindrà a tots immersos desmentint qualsevol xorrada. Si del què es tracta és de cremar etapes, no seria millor convocar directament un referèndum al marge de la legalitat espanyola?

La CUP va començar la seva carrera “posant pals a les rodes” quan durant les consultes sobre la independència se li va ocórrer qüestionar que la UE aparegués a la pregunta. La onada d’indignació que va aixecar aquest fet (finalment acceptat) és la mateixa que va apareixent a cada expressió política sobre l’alliberament nacional diferent a la “oficial”. Aquest procés el comanda qui el comanda i és completament legítim avalar-ne l’estratègia i seguir-la. Ara bé, per higiene democràtica, per la necessitat de buscar punts febles, per respecte a la pluralitat ideològica, encara que només sigui per no matar el procés d’aburriment! Deixeu a la CUP explorar hipòtesis, punts de vista, alternatives, que això de fer de “palmero”, ja hi ha qui ho fa.

Nota

Per cert, algú s’ha llegit el què diu la proposta que s’envia a Madrid?

La naturalesa consultiva del referèndum ha de permetre la seva aplicació en el cas concret del dret a decidir, entenent que constitueix la fórmula més idònia per iniciar un procés democràtic i no per definir en si mateix una realitat jurídica que dependrà de la negociació política posterior i de la implementació dels resultats del referèndum d’acord amb el principi de legalitat i sense excloure, naturalment, els processos de reforma constitucional.

Per allò que diem que la única via que dóna la veu al poble és el referèndum, ni eleccions plebiscitàries ni terceres vies que acaben on sempre, als despatxos dels partits.

 Tais Bastida és militant de la CUP-Valls