L’estendard de la victòria final

L’altre dia, mentre passava una estona morta repassant les parets del menjador del pis d’estudiants, em fixava amb els cartells, quadres i altres elements que el configuren. I de cop se’m va acudir pensar quin símbol seria el que representaria aquest nou hipotètic (i tant de bo real) estat català del Principat; és a dir, quina bandera representaria aquesta part de la nostra nació descolonitzada. Per una banda, suposo que seria un tema que es posaria a debat al mateix parlament del nou Estat, i per l’altra, crec que l’estel no hi figuraria. Però encara no hauria de desaparèixer. Almenys pels que veiem que es tracta d’un projecte inacabat. La senyera podrà representar el nostre poble el dia que sigui tota la nació la que esdevingui lliure de les mans d’Espanya, França i del jou capitalista. Vaja, el dia que hagem segat totes les cadenes. Mentrestant, jo, seguiré duent l’estel roig sobre les 4 barres d’or i sang, ja que malgrat algú pugui pensar que aquest tema és absurd i una qüestió de draps, pels que hem lluitat per la independència a ultrança des del primer dia, representa el símbol de tot un projecte que passa per la plena llibertat nacional i social dels Països Catalans, la nostra pàtria. Evidentment seria trist i alhora immadur posar pegues a l’actual procés basant-se en el tot o res. Doncs si fos així estaríem legitimant a l’unionisme i a una oportunitat històrica que mai hem tingut tant a prop. Però repeteixo, en pic assolim aquest petit pas -sense restar-li importància per la seva alta complexitat i valor que necessita-, haurem de seguir lluitant, incansablement, per trencar amb totes aquelles fronteres que han esquarterat i dividit el nostre poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Seria tota una traïció i una gran contradicció, que aquells qui agafen la bandera de la independència, acabessin per satisfer-se amb una sola part del territori -semi-alliberada-, que a més, cal recordar que ha estat imposada per l’opressor espanyol en forma de províncias y comunidades autónomas. No estem lluitant per la independència de la Comunidad Autónoma de Cataluña. Mai és lliure un poble que renuncia a la seva història i que abandona als seus germans pel camí. Tampoc s’hi val posar excuses de perdedor, i citar el típic i absurd comentari de “oh, és que els valencians són molt fatxes”. Aquesta frase que tant hem sentit molt patriotes, inspira un derrotisme i un esperit de submissió total, tota una rendició a l’espanyolisme. Alguns fan bandera d’una lluita basada en el conegut “Espanya ens roba”, parlant únicament en clau econòmica, que malgrat ser un tema vital, oblida un tema tan fonamental com és la supervivència de la nostra identitat per tota l’eternitat. I que qui ens roba no només és l’oligarquia espanyola sinó la que sempre n’ha estat còmplice i agermanada des d’aquí malgrat clami actualment per un increment de la sobirania nacional.

I tornant al tema principal, si aquest Principat acaba essent sobirà amb la senyera com a bandera oficial, espero i desitjo que seguim veient milers de senyeres estelades arreu del país per tal de reivindicar la reunificació i la plena llibertat del nostre poble. L’estelada roja, per tant, seguirà sent l’estendard de les dues lluites primordials que, enforquillades, ens han de dur a la victòria final. Aquí es demostrarà l’autèntic patriotisme, el que precisament creu en un futur que va molt més enllà d’un simple canvi de banderes i el que vetllarà fidelment al seu poble tot defensant un model sostenible per a totes les persones i per a tot el territori que el configura. Vull que després de veure el Principat independent, segueixi la il·lusió i les ganes de seguir fent pinya, recorrent barris i viles on es segueixi somiant i materialitzant la lluita d’un poble esperançat, amb ganes de viure en pau i igualtat. Vist així pot semblar massa idealista, però què ens mou sinó les il·lusions i els somnis. Fa anys, quan a l’escola o a l’institut ens deien despectivament “catalufo” a casa nostra, qui diria que avui arribaríem a ser majoria al Principat?

No venç el temps, venç la voluntat.

Quim Puigdemunt és Integrador Social i estudiant d’Història a la Universitat de Lleida.