La incòmoda contradicció de la carn: un debat invisible

Aquesta no és una crida a la conversió al vegetarianisme o al veganisme, sinó més aviat un suggeriment per a la reflexió a totes aquelles persones que estem compromeses amb un canvi estructural d’un món capitalista que explota sistemàticament tots els cossos, per al benefici individual d’uns pocs. Una invitació a un debat que, lluny de resoldre les múltiples i variants contradiccions que genera, roman encara avui invisible en el si de gran part dels moviments socials d’esquerra.

Vegetarià/na és un terme amb gran significació i capacitat d’autoanomenar, ja que prové del llatí vegetus, que vol dir viu, vivaç. Una qualificació que no puc evitar relacionar amb la teoria de l’ecofeminisme, per la qual l’alliberació de les dones ha d’anar en consonància amb la transformació dels valors socials envers la naturalesa i la dominació d’aquesta i dels cossos.

En el seu llibre Political Sexual of Meat la feminista Carol J. Adams reivindica el lligam entre el naixement del sistema patriarcal i la dominació dels cossos humans i animals; és a dir, comprèn que un dels pilars que sustenta la nostra desigual estructura de gènere és precisament el control i l’accés al consum de carn. Recuperant a F.Engels i el seu Origen de la Família, així com la teoria del Matrismo de Sara Morace, podríem situar l’origen patriarcat en la consolidació del procés de sedentarització, a partir del qual, l’acaparació d’aliments i propietats, així com la proliferació dels conflictes i saquejos, donen lloc a les classes socials i a la servitud de la dona. Seria en aquest període quan, tant les dones com els animals, esdevindrien un valor de canvi en mans d’un col·lectiu dominant. D’aquesta relació entre patriarcat i consum de carn animal en sorgiria l’equiparació entre carn i virilitat en l’home i carn i luxúria en la dona; una comparació que la devem, en part, a la ideologia catòlica dels cossos construïda al llarg de l’Edat Mitjana, també de caràcter patriarcal.

La cultura patriarcal ha elaborat una societat en la qual el guerrer com a subjecte i la depredació com a objecte s’han posicionat al capdavant de l’evolució humana. Aquesta és tan sols la base de la construcció social que, Melanie Joy, ha anomenat el carnisme; una ideologia per la qual el consum de carn s’imposa com a normal, natural i necessari, i per tant, inqüestionable.

Quan menjar carn es converteix en una convenció natural és perquè entenem que l’humà consumeix animals des que l’Homo Habilis començà a menjar-se el moll de l’os –humà i consum de carn esdevenen sinònims en el nostre entendre- i en definitiva, la carn és necessària per al nostre cos. Aquesta normalitat és la que converteix el consum de carn en un fet i no en una elecció, i alhora és la mateixa que ens impedeix plantejar-nos quin ha de ser el nostre paper front una indústria alimentària que explota els animals i contamina els nostres cossos amb un producte adulterat.

Evidentment el consum de carn no és imprescindible per al nostre cos i també és tan vell com l’opressió masclista. Aquest és un argument que més aviat resulta una ajuda a aquelles posicions més còmodes, des de les quals pensar que el vegetarianisme és cosa de biopijos o de lectors de llibres d’autoajuda resulta una justificació per no enfrontar-se a les pròpies contradiccions.

El nostre és un sistema basat en l’explotació dels cossos i en aquest sentit, m’agrada recordar la formulació de Focault del biopoder -l’establiment de formes polítiques que administren la vida de la població- i de com aquest esdevé un factor imprescindible per al desenvolupament del capitalisme. Permet la inserció dels cossos en el si de l’aparell productiu i per ajustar els fenòmens de la població als processos econòmics. Aquí s’entén la importància de la norma, i per extensió, de la normalitat, ja que és la que permet disciplinar un cos i regularitzar una població.

L’opressió esdevé opressió en tant que exerceix una violència. Aquesta es dóna, normalment, per mitjà d’un element: la cosificació d’un ser i, per tant, la construcció de la seva consumició –literal o figurada- com un producte. Amb tot, és necessari que ens plantegem per què som capaces de menjar-nos un vedell, un porc o un pollastre però ens resulta difícil o pervers menjar-nos un gos o un gat. Certament, el vincle emocional que establim amb els nostres animals de companyia té també un substrat cultural que difereix en funció del nostre entorn, carnista igual i paradoxalment. Per altra banda, és curiós que quan es planteja el debat sobre per què estimem els gossos, ens mengem els porcs i ens vestim amb les vaques -aquest és el títol del darrer llibre de Melanie Joy- sorgeixen opinions sobre el valor de la vida dels animals en funció de paràmetres utilitaristes per a les pròpies voluntats humanes. Així, es qüestiona estúpidament si un conill, un porc o un vedell és capaç de reconèixer el seu amo, estimar-lo i ser-li fidel com un gos, o tal i com fan aquests últims, salvar persones.

Per menjar carn d’una manera menys contradictòria hauríem de ser capaces de matar amb les nostres pròpies mans el que tenim al plat. Carol J.Adams parla del referent absent per referir-se a la manca de representació simbòlica de l’animal en el nostre llenguatge i, en conseqüència, en la nostra estructura social i política.

Són moltes les persones que reivindiquen la seva opció carnista a partir del vell idil·li del caçador depredador, una idea que ha esdevingut universal i vàlida per tots aquells temps passats que foren millors, en els quals no hi havia una sobreproducció i l’humà vivia del que li oferia la natura. Això no obstant, és un argument força insubstancial ja que , per bé o per mal, la humanitat ha traspassat fa molt temps el llindar de la supervivència i ha sigut capaç d’elaborar potents teories de canvi i propostes de contrapoder social i polític. Malgrat tot, el paper de l’home i –en els nostres dies de lenta i progressiva igualtat- com a ésser suprem universal, propietari i per tant, amb capacitat de destrucció i d’utilitaritat de tot el que l’envolta, no ha estat qüestionat en profunditat.

 Helena Casas Perpinyà, estudiant d’Història de la UB