Trilogia d’un esquarterament: Educació

El feble estat del benestar de l’Estat espanyol va desapareixent a base de tisorades que no tenen altre objectiu que privatitzar de manera encoberta sectors que quedaven fora del mercat. Assistim a un macabre esquarterament de serveis públics i drets socials que permet una major acumulació de riquesa a les elits financeres i capitalistes. Un plat que s’ha estat coent a foc lent les darreres dècades i que avui, la Troika, comença a servir. Són moltes les vessants en les que aquesta estratègia neoliberal es fa palesa (bombolla immobiliària, increment de preus, reforma laboral, reforma de les pensions, l’estafa del deute…), jo només em detindré, per criteris de proximitat, en tres: educació, sanitat i drets socials.

La recent difusió dels resultats de l’informe PISA (altrament anomenat “trepitja”, per la Consellera d’Educació a les Illes…) m’ho serveix en safata per a començar per l’àmbit educatiu. Malgrat les crítiques que poden fer-se a la metodologia emprada per a elaborar aquest informe, la permanent posició de l’Estat espanyol a la cua del rànquing és digna de menció, sobretot quan les responsables polítiques en matèria educativa, tant estatal, com autonòmiques acompanyen els resultats amb argumentacions tan cíniques com la manca de relació entre els resultats i la inversió destinada a educació, o la justificació deguda a “l’alt percentatge d’estudiants procedents d’altres països”.

Els nefasts resultats no tenen massa misteri. Darrera la suposada meritocràcia de la nostra societat s’amaga el problema de sempre: una estructura socio-econòmica desigual a partir de la qual els fills i filles de determinades cases (les de la classe dominant però també aquelles més adinerades dins de la mateixa classe treballadora) tenen molta més facilitat per sortir-se’n a tots els nivells. El sistema educatiu no té una altra finalitat que reproduir l’estructura socioeconòmica dominant, i les retallades i reformes educatives ho posen de manifest.

D’una banda, l’ofensiva contra la llengua vehiculada a través del sistema educatiu ha deixat de ser patrimoni del País Valencià per a ser una realitat arreu dels Països Catalans. A les Illes ha estat necessari acomiadar directors i el professorat ha estat capaç d’omplir els carres amb una audaç vaga indefinida que ha aconseguit el suport del conjunt de la societat insular. A Catalunya, en canvi, lluny de ser una espurna de lluita social està resultant una bona cortina de fum per a ocultar les pròpies retallades que impulsa CiU amb la connivència d’ERC.

D’altra banda, l’augment de les ràtios així com la disminució de personal a primària i secundària, i l’increment brutal de taxes als estudis superiors, són una eina clara de degradació de l’escola pública i d’elitització de l’educació. Cada vegada són més les famílies treballadores que sacrifiquen els seus salaris per a portar la canalla a la concertada, convençudes que allà hi trobaran una millor educació. D’aules d’acollides passarem a escoles d’acollida, ja que s’estan afavorint guetificacions que entorpeixen la integració i la cohesió social, i que serveixen per al discurs demagog de partits racistes.

Així doncs, l’ofensiva nacional espanyola s’alia amb l’ofensiva neoliberal global amb el doble objectiu d’eliminar la identitat catalana en la mesura del possible, alhora que es converteix l’educació en un negoci.

Fer de l’educació una eina alliberadora exigiria un canvi polític profund, radical, però millorar els resultats acadèmics de la majoria d’alumnes no requeriria res més que quatre actuacions estratègiques clau: millorar la formació pedagògica de mestres de primària i professorat de secundària, eliminar el doble finançament del sistema educatiu (és a dir, eliminar els concerts econòmics, destinant tot el finançament a l’escola pública), disminuir les ràtios a les aules, i incrementar els programes de suport a les necessitats educatives alhora que s’eliminés la segregació de l’alumnat. Qüestió de voluntat política.

  Laia Estrada és militant de la CUP de Tarragona