Preguntes a resoldre per avançar en la direcció correcta (I)

És molt curiós que quan actuem per “instint revolucionari”, sense entrar a debatre gaires teories hi ha algunes coses que tenim molt clares. Un cop comencem a endinsar-nos en l’espiral que suposa la lluita, depenent dels camins i responsabilitats que cadascuna agafi, podem reforçar aquestes qüestions i clarificar-les millor o per el contrari entrem en un seguit d’accions i pressuposicions que d’alguna forma o d’altre intentem relativitzar algunes coses. Jo, que em considero materialista, entenc que m’he d’oposar a que fets que són veritat més enllà del que cadascuna pensi, siguin precisament els que és qüestionin o relativitzin (moltes vegades involuntàriament) per tal d’ ”avançar”, perquè sí partim de realitats desfigurades, cap a on volem avançar?

Per entrar en el tema, llençaré tres debats a l’aire, tres debats que per molt obvis que semblin, en cap cas (malauradament) estan aclarits i que fins que no els aclarim adequadament no podrem, llavors si, avançar. Cada debat està estructurat amb diverses preguntes (evidentment intencionades) menys genèriques, que alhora contestaré jo mateix per tal d’argumentar un seguit de coses que darrerament estan succeint, especialment en una part del nostre país. Aquest article, per no fer-me extensiu i pesat el dividiré en tres parts, que ja aniré publicant. Aquestes preguntes que faré seran sobre: si hi han classes o no, si el sistema capitalista esta permanentment en crisi o no i sobre la parcialitat o imparcialitat de l’estat. Per acabar aquesta introducció, penso que cadascú hauria de reflexionar sobre els debats i preguntes (i respostes) que faig per tal d’anar clarificant coses que tenen una total implicació amb la nostra pràctica política.

0)      Hi han classes o no, i quantes?

Sí que és cert que sempre queden reminiscències d’altres modes de producció, per tant reductes d’altres classes, però en el mode de producció capitalista n’hi ha dues: una necessita vendre’s i l’altre no, nosaltres formem part de la primera. Aquesta afirmació és radical, ja que va a l’arrel de sistema capitalista i la seva principal contradicció: la de classe, per això m’oposo totalment acceptar com a categoria econòmica-social la maleïda classe mitja, fruit d’un anàlisi intencionat per part de la burgesia per negar la lluita de classes.

<<Aclariment: No estic preguntant si avui en dia hi ha milers d’estatus/rangs/posicions/categories socioeconòmiques, n’hi ha milers: tantes com treballadores; tampoc estem parlant del que se sent cadascuna de les treballadores (que si estan aburgesades, petit aburgesades, petits burgesos proletaritzades…), cosa que si que s’ha de tenir en conte per tal d’enfocar les seves (i la nostra) lluites, tot i així una treballadora subjectivament pot estar aburgesada, (i hem de valorar perquè i com afrontar-ho), però no deix de ser una treballadora>>.

1)      Són una contradicció antagònica aquestes classes?

Evidentment, els interessos d’una estan oposats amb els interessos de l’altre. Un exemple fàcil: davant d’una oferta de treball, que fa el treballador? Ven la seva força de treball, i com que no és ruc, la vol vendre al preu que més li beneficiï. Que fa l’empresari? Compra força de treball, i com que ell tampoc és ruc, vol comprar al millor preu. Conclusió: els interessos d’un i de l’altre són oposats i no tenen reconciliació possible, l’única solució és la imposició d’un criteri, el del treballador o el de l’empresari, com que ara per ara el poder emana dels empresaris i no dels treballadors, guanya l’empresari. Amb aquest exemple, evidentment simplista, podem entreveure que cada classe té uns interessos diferents, però encara diria més, aquests són antagònics i irreconciliables, per aquest motiu existeix la lluita de classes.

2)   a) s’organitzen les classes?  b) Estan organitzades les classes avui en dia?

a)La resposta torna a ser afirmativa, s’organitzen per defensar els seus interessos de classe.    b)Per a ser exactes una de les classes està molt més organitzada que l’altre, aquesta és la que ens està guanyant per pallissa: la burgesia. L’altre està totalment fragmentada i esta organitzant-se però a uns nivells petits, si més no als Països Catalans.

3)   Si la burgesia està organitzada, on i com s’organitza?

Doncs als Països Catalans, a dins de CiU, del PP, del PSC/PSCV, UM i altres partits minoritaris; de la CEPTA i altres patronals; organismes socioculturals, associacions de veïns, entitats transversals; estats, províncies i autonomies;  grans mitjans de comunicació i altres organismes supranacionals o interestatals; i moltíssimes altres eines. Si estem d’acord amb això, també haurem d’estar d’acord en que per molt maquillatge que hi hagi, i per moltes militants que opinin el contrari, CiU (i anem al gra amb el tema que ens pertoca) és una organització burgesa, que defensa els interessos de la burgesia catalana dins de l’estat espanyol i que en cap cas defensa els nostres interessos, els de les que ens hem de vendre (si voleu podríem escriure planes i planes que demostren aquesta afirmació amb les mesures que a pres en tots els àmbits possibles). Si això no ens queda clar, pot passar que quan aquest partit fa propostes de referèndums o d’eleccions plebiscitàries o …, ens les creiem (i no en recordem dels cops de porra a les vagues) i obviem la vertadera funció de CiU: defensar els interessos d’una determinada classe. Si no tenim clar que a CiU en última instància li importa ben poc l’autodeterminació (és més li perjudica) i quina és la seva funció, cometrem errors tant greus com acceptar formar un govern de concentració nacional (nacional burgesa que quedi clar).

4)   Per què el poble treballador català està desorganitzat?

Doncs en primer lloc perquè en els moments més decisius de la batalla “burgesia-poble treballador”, com és el cas de la mal anomenada transició espanyola, els grans dirigents de les grans organitzacions (i per tant aquestes) van claudicar, i sí van claudicar, tinguem-ho clar, va ser perquè la burgesia no només s’organitza per defensar el seus interessos, sinó que a més a més pagaper defensar-los, i quan més paga és quan més perill veu en perdre els seus privilegis, i en els moments més decisius és quan més perillen. I com paga? Oferint caramels enverinats (democràcia burgesa, referèndums, legalització de partits i  sindicats…)  al poble treballador i les seves organitzacions, que per tot un seguit de situacions aquestes accepten i un cop acceptats i digerits és molt complicat sortir-ne, ja que aquests caramels, tenen com a únic objectiu desorganitzar el poble treballador. Però he dit en primer lloc, hi han molts altres factors a analitzar com: desencerts d’altres organitzacions revolucionàries que no és van corrompre; la pròpia alienació burgesa i tot el que comporta com la por, manipulació dels mass media; la caiguda de “socialisme real” i tot el que va comportar; … . Per tant i com a conclusions, a) especialment la major part de la responsabilitat de la desorganització de la classe treballadora recau en les organitzacions que la representen i b) per tal de no repetir els errors del passat, hem d’analitzar la història de la lluita de classes i treballar ipso facto perque la classe treballadora és reorganitzi especialment fora (però no només) dels paràmetres burgesos (partits convencionals, sindicats grocs, comitès d’empresa…).

5)   a) S’ha d’organitzar el poble treballador català? b) Com?

a) Evidentment sí. Com a classe que som tenim la necessitat d’organitzar-nos. Ens hem d’organitzar per a combatre les propostes burgeses i la seva ideologia, però no només, també ens hem d’organitzar per acabar amb aquestes i construir el socialisme. Si hi ha dues classes, les dues amb interessos diferents i la que guanya de calaix està organitzada, nosaltres per guanyar-los ens hem d’organitzar.                                                                                                                                                                                                                                                     b) Hem de crear un moviment polític que defensi els interessos del poble treballador català en totes les seves expressions i dins d’aquest moviment hi ha d’haver una organització revolucionària, organització que per únic objectiu tingui: construir el poder popular per tal de derrocar el capitalisme, el patriarcat, i construir una societat socialista i feminista. Aquesta organització no pot participar dels mecanismes burgesos. Sabem que aquests han estat creats per dissipar el poder revolucionari del poble, això no vol dir que altres branques del moviment hi participin, sabem que en aquells espais també és pot fer feina revolucionaria i per tant com a classe organitzada hem de ser-hi. Tot i així les branques han d’estar coordinades i subordinades, especialment perquè són les lluites al carrer, les que res tenen a perdre, (no a diferència d’altres que perdrem delegats, diputats, regidors, representants als claustres; i es considerarà una derrota) les que ens duran a la creació d’un poder popular capaç de canviar la societat, i sense construir aquest poder popular, paral·lel a les institucions burgeses, no acabarem amb les classes (i per tant amb el capitalisme), perquè és en aquest [en el poder popular], o no hi ha classes.

6)  Construeixen nacions diferents les classes?

Sí, la frase tòpica de Marx i Engels de “els obrers no tenen pàtria”, és una gran veritat, els obrers no tenim pàtria, perquè aquesta és de la burgesia, la controla la burgesia i la creat la burgesia (amb la ma d’obra treballadora). El poble treballador català ha de construir la seva nació (nació és millor que pàtria amb connotacions paternalistes i masclistes), aquesta nació és hereva d’una altre història, la història no oficial; la dels remences, Joan Baptista Basset, els Maulets o els bandolers com Carrasclet, no la dels traïdors com Casanova; la de Ferrer i Guàrdia i Salvador Seguí i no la de Cambó i Pujol; la de les col·lectivitzacions de la guerra civil i no la de Negrín o Azaña; la del PSAN i de Terra Lliure o el FAC i no pas la de CiU o PSOE/PSC, la dels insubmisos i els centres socials autogestionats i no la de Caixa Catalunya o Banca Catalana, etc. Però en qüestions de present i futur, volem una nació socialista i sense classes, ni masclisme, ni homofòbia, ni destrucció del territori…; i no una nació classista, masclista, racista i rància. Nosaltres hem de construir una nació on el treball i la riquesa és reparteixin, ells construeixen una nació on és socialitzen les pèrdues i privatitzen els guanys. I per això com a treballadores ho hem de deixar clar: les organitzacions transversals són una eina de la burgesia, perquè el poble treballador treballi en la direcció que a ella li beneficiï, res més.

 Santiago Fortuny, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona