Els focs s’apaguen a l’hivern

Deia un vell amic: “El foc no és la malaltia, sinó el símptoma que la posa en evidència”.  I una vegada més cal repetir-ho: “els focs s’apaguen a l’hivern”. És quan s’hauran endegar decididament intel·ligents aclarides selectives i tallades de selecció arreu del país per a accelerar la maduració dels nostres boscos, tot millorant la seva composició, estructura i funcionalitat ecosistèmica.

Cal saber doncs que, a causa de diverses contingències històriques, els boscos catalans són majorment boscos joves, masses forestals inconformes mal gestionades d’antuvi o simples forests explotades intensivament. I tots són en molt lenta successió natural vers les comunitats vegetals inherents al territori, majorment alzinars i rouredes que, arribats a la fi al seu estadi òptim de maduresa resulten més estables i resistents front a les pertorbacions, com el foc.

Caldrà tard o d’hora fer cas del que el món científic assevera de sempre, dels biòlegs, botànics i ecòlegs forestals: si en la trentena d’anys de democràcia que hem proppassat la política forestal així hagués estat, ja no patiríem tampoc aquesta crisi d’incendis forestals, com si més no a la Provença o la Toscana… Racionalitzem. Els cost d’aclarir una hectàrea de bosc és equiparable al d’una hora de vol d’helicòpter bombarder.

  Toni Bara és biòleg i membre de GEPEC/EdC