L’incendi de l’Empordà és el resultat d’una pèssima gestió del territori

Més enllà de l’evidència que les retallades estan afectant les tasques d’extinció i prevenció, darrera d’aquesta tragèdia trobem la desídia envers un problema que s’ha denunciat a tort i a dret per part dels GRAF, els agents forestals i la pagesia. Els boscos porten temps reconquerint el territori, generant tot de combustible en forma de sotabosc, de manera que una burilla, l’espurna d’una màquina, un llamp o qualsevol altre causa, fruit o no de la negligència o l’incivisme, pot generar un gran incendi. L’explicació la trobem en l’abandonament de les activitats primàries: perdem petita i mitjana pagesia, perdem ramats i hi ha una nul·la gestió forestal.

El president Mas assenyala l’incivisme de llençar una burilla per la finestra com una conducta que generarà una pèrdua de recursos: els recursos naturals que cremen i els recursos econòmics que s’estan invertint en l’extinció de l’incendi. Aquesta afirmació és d’un simplisme tan insultant que cal titllar-la de demagògica. El que comporta una pèrdua de recursos naturals i econòmics és girar l’esquena al nostre patrimoni natural i cultural; és permetre que la nostra pagesia -que no hem de confondre amb la indústria agroalimentària, intensiva i irrespectuosa amb el medi- s’ofegui sota la competitivitat de les grans superfícies; és permetre que la ramaderia extensiva sigui una pràctica en perill d’extinció.

Darrerament les persones que duien a terme activitats primàries han preferit passar-se al terreny del turisme rural, amb major o menor diligència en l’ús de les subvencions pertinents… És a dir, hi ha qui ha entès el turisme rural com un complement a les activitats agràries que desenvolupava, i qui l’ha entès com l’oportunitat per a poder fugir de les feixugues i sacrificades tasques del camp. I és comprensible que hagi estat així, doncs no hi ha hagut cap mena de protecció cap a les petites i mitjanes explotacions agràries, a banda de la deplorable gestió de les ajudes.

Aquí entraríem en una discussió sobre la idoneïtat o no de “protegir” aquest sector. Cal abandonar la visió victimista i la visió urbanita, i començar a entendre aquesta problemàtica com una qüestió d’equilibri territorial i de sobirania econòmica. D’una banda és una qüestió d’equilibri territorial, o més aviat de desequilibri territorial, perquè a la major part dels Països Catalans s’ha generat -i, repeteixo, no ha estat casual, sinó que és el resultat d’una mala gestió- una dependència envers el sector terciari, així com una concentració de la població que està acompanyada per un despoblament generalitzat dels nuclis més petits. Per suposat, aquesta situació no és exclusiva del nostre país, sinó que respon al que podríem anomenar “divisió internacional del treball”: les grans extensions agràries les trobem als estats perifèrics, mentre que els centrals tenim el monopoli dels serveis. Per tant, el fet d’impulsar la recuperació de les activitats primàries seria una manera de revertir ambdós fenòmens, alhora que es minimitzarien els impactes dels incendis.

Tanmateix, l’aposta per un teixit fort d’activitats primàries responsables és l’aposta per un país sobirà de la gestió dels seus recursos. És a dir, és l’aposta per un país Independent, amb majúscules, més enllà de posar les fronteres estatals a un lloc o a un altre. Mantenir viu el teixit productiu primari és caminar cap a una sobirania alimentària, cap a una sobirania energètica i, en definitiva, és construir una sobirania econòmica.

És important assumir que els incendis són un fenomen natural a les regions mediterrànies, i gran part de la nostra vegetació és piròfila. Ara bé, els efectes i la magnitud d’aquests varia considerablement en funció de les condicions del bosc (fonamentalment, depenent de la quantitat de sotabosc) i de les víctimes potencials. En relació a la segona qüestió, cal fer referència a la quantitat d’habitatges dispersos que hi hagi, i que no s’han de confondre amb masos i masies que tenen els seus voltants ben treballats. En aquest sentit, la facilitat amb la que s’ha passat dels nuclis compactes al model de ciutat dispersa –estic fent referència a les urbanitzacions-, també és el resultat d’una gestió negligent del territori, i és un tema que donaria per un altre article, però ara mateix ens interessa perquè és un altre factor que dificulta les tasques d’extinció d’un gran incendi, doncs en els primers instants de propagació les dotacions de bombers han de centrar-se en aquests habitatges.

Dit això, i amb moltes idees que em queden per dir, només vull recordar que als nostres governants, quan es torni a calar foc al Principat, al País Valencià o a ses Illes, sempre els resultarà més fàcil i més còmode dir que tot plegat ha estat culpa d’una burilla, doncs els permet seguir parlant de projectes com l’EuroVegues, sense evidenciar les contradiccions.

Des d’aquí, enviar tota la solidaritat amb les poblacions afectades i totes les persones que estan participant en les tasques d’extinció.

 Laia Estrada és Ambientòloga; militant de Cau de Llunes-AFRT i membre de la CUP de Tarragona