“Tarragona és província espanyola”

A la una de la matinada, després del partit de futbol entre Espanya i Itàlia, unes 150 persones, majoritàriament joves, van irrompre a la plaça de la Font manifestant celebrant l’ Eurocopa cridant consignes (quan encara hi havia força gent a les terrasses): “yo soy español, español, España una grande y libre, fuera los Mossos, que vuelva la Policía Nacional; Tarragona es provincia española “.

Dues amigues van sortir al pas en observar com quatre nazis vexaven i agredien a quatre adolescents que tranquil·lament prenien uns refrescs. Algun dels agressors amb “la roja y gualda en ristre”, portava l’esvàstica tatuada al braç, perquè no hi hagués dubte de qui eren. “Vosotras iros a la mierda. Si no fueseis mujeres os ibais a enterar”. Pel que sembla els molestava que aquests nois no celebraran el triomf d’Espanya, i sobretot com ells ho feien. Doncs fins podria ser que aquells també s’haguessin alegrat de l’èxit de la “roja”, el cas és que els van increpar i donar clatellots fins que els van fer fora, després van bolcar dues taules amb gots i ampolles que van caure a terra. A prop hi havia els Mossos d’Esquadra que no ho van veure, o van mirar cap a una altra banda. De qualsevol manera és preocupant que un grupet de nazis manipuli i dugui a 150 joves a celebrar d’aquesta manera un esdeveniment esportiu.

La veritat és que a mi, havent practicat 50 anys de futbol, ​​em limita bastant a l’hora de fer una crítica radical, esmicolant el que el poder és capaç de fer amb 22 persones jugant amb una pilota, amb dos individus a les bandes que van i vénen amb una bandereta a la mà, i amb un més que camina per on li sembla al camp, armat amb un xiulet que quan li sembla xiula parant el joc. Però a més he de confessar que jo també vaig gaudir veient el partit i que em vaig alegrar que Espanya guanyés, tot i sent conscient que la meva alegria coincidia amb gent perversa: governants, banquers, “poderosos don dinero” i també amb els tatuats de creus gammades que utilitza el poder, quan els necessita.

Ara bé, una cosa és divertir-se, entretenir-se amb un partit de futbol o de qualsevol altra forma; i una altra que facin del teu cap, una mena de tanca on no hi cap altra cosa que l’equip de futbol. Dos dies després de l’esdeveniment esportiu, un conegut em saludava en baixar de l’autobús i em preguntava com veia jo el panorama, endinyant-me de seguit la seva opinió: “tu creus que amb la situació actual i la gent, multitudinàriament al carrer cridant i saltant com cabres pel futbol. I a més són persones que ho estan passant malament. És per a matar-los! “… Ell va marxar per un carrer i jo per un altre sense que em donés” respir “a contestar la seva pregunta. Certament hem tingut dos dies de salts i vives prenent el carrer a nivell estatal. Qualsevol podia pensar que s’havia fet la revolució i acabat amb el capitalisme, quan el que passava era tot el contrari, és a dir, amb el que està passant, s’estava reafirmant i potenciant aquest sistema antihumà.

Malauradament, hem de reconèixer aquesta magna obra de manipulació de masses, anestesiades en un desbordament de festa i alegria i incapaços de parar-se a pensar, per un moment, en què consisteix aquest desbordament d’alegria i dansa, en un context de sis milions d’aturats , amb el 52% de joves fins a 25 anys sumits en aquest gran grup, just en el mateix temps en que se’ns expulsa dels nostres habitatges, se’ns està robant la sanitat pública i l’ensenyament i, quan centenars de milers de milions de les arques públiques, que haurien de ser per al poble, s’aboquen a la banca privada. Recordem a més, que el mateix dia 28, dia del partit, ens van perfeccionar de nou la reforma laboral a pitjor.

Després del que s’ha exposat, els sis o set milions d’euros en prima lliurats als futbolistes, perquè se’ls reparteixin, ve a ser poc més que xavalla. Uns diners que podran ser recaptats en un parell o tres de mesos amb l’euro de les receptes a pagar a les farmàcies. Esperem, si més no, que no es vagin a cotitzar la prima fora del país, com van fer amb les dues anteriors.

Des d’un altre punt de vista, aquests “herois” han perdut una oportunitat per haver-se rentat la cara una mica, rebutjant aquesta vegada la prima, en base a la penosa situació econòmica per la que travessa el poble. Però és inútil suposar, que un grup de rics alienats, (que són els primers que s’exhibeixen saltant davant la multitud com micos de fira, destrossant estrepitosament la seva imatge d’hàbils i bons esportistes), siguin capaços de pensar seriosament en les penúries que està passat aquesta gent que els aplaudeix i victoreja, i menys encara en què se’ls està utilitzant precisament per això.

Al fil dels referits esdeveniments, la crítica i el debat està a l’ordre del dia: el futbol és l’opi, és la més gran “menjada de tarro”, etc. Però això, no és res de nou. La sentència al poble pa i circ, tots la coneixem. Fa molt que és així. Pura lluita de classes, on es guanya o es perd. I els que perden (amb circ o sense), perden perquè no saben com guanyar. Aquesta és la qüestió.

  J. Estrada Cruz és militant del sindicat Co.Bas