Els miners encara existeixen al segle XXI?

Els miners asturians estan donant un exemple excel·lent de lluita proletària. No només pel que fa a la pràctica, la solidaritat que estan fer despertar entre altres pobles i treballadors i treballadores sinó també pel que fa a la teoria. Per molt de Twitter, per molt de facebook, per molta societat de la informació i difosa i neutral ciutadania, per molt segle XXI, són els miners, el proletariat de sempre, el qui treballa la terra amb les seves mans, qui fa mobilitzar l’exèrcit espanyol, qui guia la resta de treballadors assalariats cap a la lluita i la victòria.

A Grècia, avui al segle XXI, després de que caigués el mur de Berlín, de que el capitalisme triomfés definitivament i de que la Història s’hagués acabat, el poder encara es debat entre nazis i comunistes. Però en quin segle vivim? No havíem superat ja aquestes batalletes del segle passat?

Tenim un marc teòric i moral que ens impedeix pensar correctament. Ens han imposat uns conceptes que no ens són útils per criticar i proposar alternatives. Ens han dit que estem a l’Estat del Benestar; ens han dit que podem avançar cap a un desenvolupament sostenible, o que podem fer un capitalisme verd; que hi ha Primer Món i Tercer Món; que podem aconseguir un salari més just; que podem treballar per la justícia social sempre qui hi hagi pau social; que hi ha els sectors primari (agricultura, ramaderia, pesca, mineria…), secundari (indústria) i terciari (sector serveis); que podem anar a Siria a fer ajuda humanitària; que hi ha molta gent en risc d’exclusió social i podem fer una Marató per la pobresa per solucionar els seus problemes… ens han dit tonteries ben disfressades i ens les hem cregut i ara ja no sabem ni com avançar. Vamos, que no ens enterem de res. El pitjor de tot és que els qui suposadament, i cada cop menys, abanderats de la classe treballadora, CCOO i UGT, utilitzen no només per projectar-se externament, sinó que pensen ells i elles mateixos en aquests paràmetres inútils i així estem.

Iñaki Gil de San Vicente al seu text “Los peligros de los tópicos y eufemismos” escrit recentment i disponible a la xarxa ens dóna una excel·lent lliçó al respecte, seria molt interessant llegir aquest text que intento resumir.

La majoria de conceptes que utilitza la burgesia, perquè és burgesia, estan disfressats de neutrals, moderns i cívics, però no en tenen res de tot això. Persegueixen l’objectiu de mantenir la seva dominació de classe, sexe-gènere i opressió nacional. Evidentment ho fan d’una manera ben diferent de com ho feia el senyor feudal, per exemple, ara la burgesia internacional abans de bombardejar Síria i els siris es preocupa de l’opinió que puguin tenir i reflexar internacionalment els mateixos siris i per això els han millorat l’oferta, ara tindran canals televisió orquestrats per l’imperi on s’explicaran mentides ben construïdes sobre matances de civils per part d’un estat que frisa per ser bombardejat per l’OTAN, que Bashar Al-Assad ara es veu que menja nens i nenes,…

Conceptes com mode de producció, lluita de classes, burgesia, proletariat, plusvalor, propietat privada, poder popular, violència revolucionària… estan vetats a qualsevol mitjà de comunicació, a qualsevol ambient acadèmic, pretenen fer-los passar per anacrònics. Tan anacrònics com una lluita minera que només era imaginable al remot 1934 i no en ple segle XXI al ventre de la Unió Europea, a l’era dels telèfons digitals i altres mercaderies que ens fan creure que vivim al món de yupi. Però no només els conceptes estan vetats, de Lenin no se’n parla ni en pintura, i del Che Guevara ens diuen que era molt fotogènic o que s’ho passava molt bé a les guerrilles, també anacròniques.

La contradicció principal que hem d’abordar, i cal que ho tinguem ben clar a l’hora d’establir els nostres passos pràctics, és que hi ha una minoria molt rica que pretén ser-ho més i molt ben armada que també pretén que una immensa majoria vivim agenollats per satisfer els seus luxes. La seva eina estratègica contra la qual hem de centrar els nostres esforços és l’estat, aquest centralitza la violència, les lleis, la burocràcia, l’opinió pública, la moral, les teories estúpides, etc; és una eina molt poderosa de la qual ens hem de guardar, ens intentaran comprar amb les seves subvencions o amb l’espiral que tot ho xucla dels partits polítics burgesos. La riquesa d’aquesta classe dominant neix del nostre treball assalariat, doncs el salari és l’explotació moderna i legalitzada (està ben explicadet a El Capital). La riquesa dels opressors sorgeix en i de la producció i no en la circulació o el consum de mercaderies, per tant enfoquem bé, ataquem la producció. La classe treballadora, que no una difosa i neutral ciutadania, no té cap més remei que organitzar-se per prendre el poder (i no només el govern) a aquesta xusma, més enllà de les piruetes necessàries que faci per arribar a tal objectiu. Com deia Mao Tse Tung el poder neix de les masses, per tant cal crear un poder popular que estigui a l’altura, cal avançar en reduir el temps de treball mantenint el mateix sou tenint clar que l’objectiu és expropiar als expropiadors, cal qüestionar la propietat privada burgesa. Cal atacar els fluxos de capital. El camí és fa caminant però hem de tenir ben clar cap o anem. És a dir, avancem cap al comunisme o morirem en el caos que ens pugui deixar el capitalisme.

Jordi Romeu és militant d’Endavant (OSAN) i diplomat en Treball Social