Amb l’educació no s’hi juga

Quan l’educació pública està a la corda fluixa no podem jugar a saltar la corda, hem de fer sentir la nostra veu i fer valdre els nostres drets com a ciutadans. Això no és cap joc, al contrari, està en joc la nostra dignitat, el nostre futur, ¿o és que es tracta d’una jugada per fer que les classes menys benestants, les que no es poden pagar una escola privada, estiguin menys preparades per al futur que ens espera i, per això, quedin apartades de la societat?

Invertir en educació (en educació pública, s’entén) és fonamental, si volem garantir el nostre futur i volem una societat cohesionada més capacitada i més preparada per afrontar els reptes de la vida. Educar és també ensenyar valors i transmetre coneixements i saviesa per aconseguir cada vegada ser una mica millors i viure en una societat una mica millor, també; però això no es pot fer a qualsevol preu, es necessiten uns mínims per tal de poder-ho aplicar i aconseguir amb garanties. No ens poden vendre, en nom de la qualitat, la racionalitat i l’eficiència (que són alguns dels termes que es poden trobar al Reial decret llei, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu) una retallada de 3.000 milions d’euros en la docència d’arreu de l’estat que, en el nostre cas, se suma a la que els docents ja han patit –anem sumant retallades, com també passa en sanitat…– i a la problemàtica que alguns volen trobar en la llengua catalana, la nostra llengua i la que sempre ha estat símbol d’un sistema cohesionador i integrador de la societat.

S’augmenten les ràtios d’alumnes per classe, s’augmenta la jornada lectiva (sense incrementar el sou, és clar), es retarda la substitució dels professors, s’apugen les taxes universitàries… El panorama apunta, doncs, a una educació pública atrofiada tant per part dels docents (que veuen minvar els seus drets laborals) com dels alumnes (que veuen minvar no només els seus drets sinó també la qualitat de la seva educació i, per tant, de les seves possibilitats); només alguns dels quals podran permetre’s prosseguir en l’àmbit universitari.

Centrats en aquest darrer cas, en l’àmbit universitari, ens pretenen col·locar dins de l’epicentre d’un huracà que només du a la destrucció de la societat. Començaran noves retallades més enllà de les previstes, ja que amb menys alumnes a les universitats, sobraran professors a qui no es renovarà el contracte i que passaran a engreixar, encara més, les llistes de parats, al costat d’aquelles persones que ja hi són i de les que hi passaran a ser, també, per estar poc qualificades, a causa dels seus migrats estudis. Podria semblar un mal acudit, però és el forat on pretenen entaforar-nos.

¿No s’hauria de tendir a fer-ho al revés: intentar que, per fer front a la crisi, la gent estigui més ben preparada per afrontar-se al difícil mercat laboral i que, fins i tot, aquells que no tenen feina puguin aprofitar el temps de desocupació per ampliar els seus estudis? Gravar-los i deixar-los només a l’abast d’una minoria, no ajuda massa. Marxar es presenta per a molts l’única opció i s’haurà de marxar no només a treballar sinó també a estudiar, perquè, per si no n’hi hagués prou, en el cas d’un màster que no estigui pensat per treballar a l’estat espanyol, el gravamen encara serà més elevat. Aquesta és la manera d’intentar treure la societat del malson que li han provocat? La reconstrucció passa per foragitar el més dèbil? A mi em grinyola, em grinyola molt, la suposada solució. Per a qui representa una solució aquest RDL? Sens dubte, saben que l’educació pública és fonamental per a la transformació social i pretenen evitar-ho.

Ara, per si no n’hi hagués prou, els desnonaments també arriben a les universitats i a la possibilitat d’obtenir un servei públic i de qualitat. Ens pretenen fer (mal)viure en una societat cada vegada més insostenible. Cal, per enèsima vegada, aixecar-nos per fer sentir la nostra veu en contra dels llasts que ens volen imposar; en paraules de Miquel Martí i Pol: «Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.»

Agnès Toda i Bonet és membre de la CUP de Reus i becària predoctoral a la Universitat Rovira i Virgili