O de dretes o d’esquerres!

La realitat, una vegada més supera la ficció, però a més a més ens demostra que no hi ha parida més gran a la faç de la terra que la mítica i “apolítica” (i carregada de contingut dretà) frase “ni de dretes, ni d’esquerres, catalans!”.

Diguem-ho com volem, no li diguem ni dretes ni esquerres, diguem-li rojos o blaus, o diguem-li poder burgés o poder popular, però el que realment és cert és que hi han classes. I no només ho diem nosaltres, grans càrrecs del món financer ho han dit. I encara filarem més prim, no n’hi ha tres o quatre de classes, n’hi han exactament dos. Una no controlem res de res del que ens envolta, l’altre ho controla tot. Una rep cops de porra i balassos de goma als pulmons, l’altre inverteix en borsa i s’apuja els salaris i les pensions. Una no té diners per pagar-se el 66% d’augment de les matrícules de les carreres, l’altre és paga universitats privades. Una ha decidit no pagar peatges, l’altre vol posar encara més peatges. Una dorm on pot, i en millor dels casos en un plaça a una tenda de campanya, l’altre pot escollir, i no llit, sinó residència. Va com va que deia l’Ovidi Montllor. Una som el poder popular, l’altre el poder burgés. Una som les esquerres, l’altre són les dretes.

Doncs posem les coses al seu lloc, quan una afirma que no és de dretes ni d’esquerres, sinó catalana en un món on cada cop la dreta imposa més i més la seva ideologia asfixiant, no fa res més que no oposar-se a la dreta i per tant fer-li el joc a la dreta. I fer-li el joc a la dreta és exactament el que aquesta vol: que no la molestin i pugui seguir guanyant i guanyant més beneficis a costa de totes. Negoci rodó.

Per això, ja no val dir allò de guanyem, després ja ens ho farem. No ens hem de fer res perquè ja està fet. Perquè el sistema capitalista no és governa des de Barcelona, sinó des dels grans centres financers, per tant si canviem el centre d’atenció de Madrid a Barcelona, l’únic que fem és canviar el nom de la lladre. Però una lladre és una lladre aquí i a Madrid, per tant: que més dóna? Però podria ser que no se m’entengués per tant aniré al gra i explicaré a que hem refereixo.

CiU ens ven la moto, i ara fa el joc al sobiranisme-independentisme. Assegura que ara més que mai hem de ser independents (cosa certa!) i fins i tot als seus congressos s’escolta “in-inde-independència!” Però quina mena d’independència vol CiU? Vull dir, quina Catalunya (ja que a més a més hauríem de dubtar de la seva voluntat independentista) vol CiU? CiU vol la Catalunya de la misèria; la de classes de més de 30 alumnes, la de menys professors interins, la de pujar les matrícules universitàries un 66%: la de l’educació privada. La de cadascun pagar-se els serveis mínims de la sanitat “pública”, la de tancar CAPs, la de tancar urgències: la de la sanitat privada. La de més mossos que manifestants, la de webs paranoides, la les boles goma rebenta-pulmons i treu-ulls, la les de detencions il·legals, la de anar més enllà de la llei: la del feixisme més pur. La de salvar als bancs, la dels joves emprenedors, la de la nova reforma laboral: la Catalunya Merkel – Goldman Sachs. La Catalunya sense el Païs Valencià, sense les Illes, sense la Catalunya nord o la Franja: la del regionalisme ranci. La del cementeri nuclear, la del transvasament de l’Ebre, la de la MAT: la de la destrucció de la terra. La d’en Pujol, la del Prenafeta i el cas Pretòria: la de la corrupció. CiU és de dretes, i les dretes volen aquesta Catalunya. Qualsevol persona amb dos dits de seny, que s’estimi a les persones, a la terra i al seu país no pot dir la frase abans esmentada, tot el contrari ha de dir: d’esquerres i catalans.

I és que la solució a aquesta Catalunya indesitjable que no volem per a res, no és res més que seguir apostant cap a la construcció d’un nou país o països. Ja que jo no em sento català si ser català és defensar la Catalunya de CiU. És per això que en aquest debat que tenim i hem de tenir per a construir un nou país cal desestimar propostes incoherents com les del PSOE-PSC per exemple, o les d’ERC o ICV per posar un altre exemple. El projecte del PSOE, si és que en té, no s’aguanta per enlloc: és un partit espanyolista que dissimula molt malament el seu espanyolisme i és un partit neoliberal que no vol assumir ser neoliberal en totes les seves conseqüències, com diuen els informàtics: fail. Res més allunyat els projectes d’ERC o ICV. Aquests d’ERC haurien de fer més cas de la primera “E” del seu acrònim i deixar de promocionar el joc dels ni-ni (ni de dretes, ni d’esquerres), ja que com be he dit això és fer-li el joc a la dreta i per tant, els agradi o no, és manifestin o no, van amb la dreta i això els hi hauria de fer vergonya. Per altra banda i acabem, lo d’ICV és humor negre, al capitalisme o se’l combat i se’l destrueix o res de res, no hi ha capitalisme verd, no hi ha refundacions possibles, no hi ha capitalisme democràtic, no, no i no; i ells millor que ningú ho haurien de saber, de fet van tenir una petita oportunitat però tot i així els mossos d’en Saura només van ser una miqueteta menys dolents que els d’en Puig, perquè de cops de porra en van donar i donar contra els estudiants en defensa de la universitat pública.

És per això que estem soles (davant de la partitocràcia), i que tot i soles sortim al carrer, i que tot i soles no tenim por ja que si ens toquen a una ens toquen a totes, i que tot i soles omplim places, i que tot i soles som solidàries, i que tot i soles cada cop som més i més i creixem i ningú ens aturarà perquè els agradi o no tenim la raó. I és per això que no hem de fer passos enrere i seguir ara més que mai apostant pel projecte que sempre hem treballat: els Països Catalans. Uns Països Catalans on els serveis siguin públics de debò i no privats, que sigui de totes i no d’uns pocs, on totes les persones siguin d’on siguin i és sentin com sentin puguin viure a gust, on és produeixi el que es necessita i no el que s’ha de consumir, on és respecti la natura i no es destrueixi la terra que tant ens alimenta, on les decisions les prenguem entre totes i a peu de carrer i no corporacions privades i feixistes a Brusel·les o Nova York en despatxos, en definitiva: la màxima expressió del dret a l’autodeterminació, entès com aquell dret en que els pobles decidim sobre el nostre present i futur en tots els aspectes de la vida. Ser sobiranes sobre tot el que ens envolta. I això, lluitar per això, lluitar per aquests Països Catalans és des del principi fins al final lluitar contra la dreta, contra el poder burgés. Per tant en aquesta lluita, la lluita per a construir uns Països Catalans lliures de debò, no hi han matisos de cap tipus o amb les esquerres o sigui amb nosaltres, amb el poble, amb la majoria de les ciutadanes i el seus interessos; o amb la dreta o sigui amb elles, per tant: contra el poble, i contra la majoria de les ciutadanes i els seus interessos. És un camí llarg molt llarg, però com diu la llei del caminar aquest es fa caminant.

  Santi Fortuny