Memòria històrica

*article sobre un parlament que havia de fer el 1er de Maig davant d’una seu bancària

Nosaltres sortim el dia 1er de maig al carrer a reivindicar-lo i a recuperar-lo. En cap cas hem de sortir al carrer a celebrar res, i encara menys tal i com estan les coses. Hem d’apostar cap a una reivindicació i una recuperació real del 1er de Maig. En cap cas, tal i com ho ha enfocat molta gent, hem d’apostar cap a una celebració. Per a posar les coses al seu lloc, per a poder recuperar i no pas celebrar hem de fer un exercici de memòria històrica real.

Quan parlem de memòria històrica, volem anar molt més enllà del concepte institucional de “jutjar els crims del passat”, cosa que també hem de fer, quan parlem de memòria històrica ens referim a analitzar els fets històrics passats, recordar els fets històrics passats i comparar-los amb el present, per tal d’extraure’n conclusions que ens puguin servir per a superar la situació actual. La història no és parcel·lada, tot el contrari, és com una partida d’escacs immensa, gegant i on cada moviment està en relació amb tots els moviments passats, presents i futurs.

Perquè el 1er de maig? Que va passar? Va passar que a la ciutat de Chicago, als EUA, l’any 1889 és va convocar una vaga general per tal d’exigir les 8h de jornada laboral. En aquesta, fruit de les lluites que hi va haver, l’Estat Nord-americà va matar brutalment a vàries treballadores.

Primer exercici de memòria històrica. Fa uns 120 anys, ja demanàvem les 8h hores de jornada laboral i després de més d’un segle, encara estem amb això, amb les 8h. Si tenim en conte que després de tants anys la tecnologia ha desenvolupat a passos astronòmics i que a més a més hi ha més població, per tant més mà d’obra, com pot ser que encara avui en dia treballem 8h? Com pot ser que altres llocs del món la jornada sigui de més de 8h, 10h o 12h? Com pot ser que avui encara és proposi augmentar la jornada laboral? Allargar les edats de jubilació? Però encara diré més, la reivindicació de les treballadores de Chicago no era de 8h i prou. Era una reivindicació anticapitalista. Elles ja veien que el sistema capitalista no anava en lloc. Que els sistema era misèria, era explotació, malalties i pobresa. Per tant, l’exigència de les 8h no era una exigència i prou, era un pas més cap a l’abolició del capitalisme. Per tant, fent l’exercici de memòria històrica hem d’apostar no cap a les 8h o 7h sinó cap a l’abolició del capitalisme.

Perquè davant d’una seu bancària? 40 anys després, a l’any 29, el sistema capitalista és va col·lapsar i van petar els mercats financers. Fa casi 90 anys el sistema va petar, i la crisi que és va produir va ser a escala global, provocant així un panorama catastròfic d’atur, de suïcidis (recordem que a Grècia ja s’està suïcidant gent davant dels parlaments), d’agitació, de repressió, de violència gratuïta. I el que és més greu, cinisme. Per tal de recuperar i de sortir endavant del crack no es va apostar per un camí anticapitalista, tot el contrari, és va apostar per la guerra. Guerra imperialista, racista, xenòfoba, homòfoba i masclista. Provocant desenes de milions de morts arreu del món.

Seguim fent memòria històrica. 4 anys després, degut a la crisi i al lobby financer, a Alemanya el partit feixista va guanyar les eleccions democràticament. L’any 33 dies després de guanyar, va penjar a les cartelleres (llavors no hi havia webs) fotos de jueus dissidents i agitadors per tal de que la població els identifiques i els assenyales. Res ve de nou. CiU no ha inventat més.

Cinc anys després li toca a l’Estat Espanyol, en aquest cas no democràticament, sinó tot el contrari amb un cop d’estat. Guanya el feixisme i com sempre qui guanya escriu la seva història. Història que va ser estudiada pels nostres pares. Història que amaga el que estava passant l’any 35-36-37 a l’Estat i a Catalunya. Durant aquest període de temps el carrer estava pres per les treballadores i les organitzacions obreres. Barcelona, la rosa de foc, era una ciutat presa per les treballadores, autogestionada, treballant per acabar amb el servilisme, funcionant assambleàriament, no és necessitaven partits polítics corruptes per a res, el transport públic estava autogestionat per les treballadores (i funcionava!), la prostitució estava gairebé abolida i les que seguien exercint s’havien de sindicar… . Això ha passat, això és un fet real i forma part de la nostra història col·lectiva com a poble i malgrat que intentin esborrar-nos-ho de la nostra ment, hem de fer un exercici de memòria històrica i recuperar-ho. Un altre sistema és possible.

Però part del poble, no va oblidar, i vam arribar a la malanomenada transició i ens la van colar. Però el més important és recordar que el poble, una part del poble és va tornar a organitzar i va decidir sortir endavant. Aquest poble, no combatia sols el franquisme, sinó que també combatia el capitalisme i l’espanyolisme. I les persones, organitzades en organitzacions assembleàries, obreres, independentistes, sindicals… , van dir prou, que volien recuperar els seus drets laborals, socials i nacionals, és aquí on va nàixer el independentisme revolucionari, del qual en som hereus.

D’això només en fa 40 anys. Fa 40 anys, que no és res, i havia mobilitzacions obreres dia si nit també combatent el capitalisme, fa 40 anys hi havia manifestacions valencianistes (entès com un altre part del catalanisme) a València ciutat i arreu del País Valencià amb és de 10.000 persones portant la senyera i l’estelada, fa 40 a anys hi havia col·lectius de dones organitzades arreu del territori exigint l’abolició del patriarcat, fa 40 anys hi havia disturbis i aparadors de bancs trencats varis cops al mes, fa 40 anys hi havia més de 10 organitzacions armades operant a l’Estat Espanyol. Fa 40 anys la transició, la farsa de la transició, va acabar amb tot això, i va imposar a cop de porra i de plom el que avui en dia tenim: el neoliberalisme més brutal.

Fent l’exercici que per tot el text he intentat anar fent, podem veure altre vegada l’alzheimer col·lectiu al qual ens han portat. Sembla ser que ningú recordi que fa 40 anys hi havia il·lusió al carrer, il·lusió per canviar el que els envoltava que trobaven corrupte i desgastat, hem de recuperar aquella il·lusió i tornar a sortir al carrer per lluitar, lluitar no per mantindre el poc que tenim avui en dia, sinó per abolir el sistema capitalista que està destruint el planeta i a milions de persones.

Però per a lluitar, per a recuperar la il·lusió ens hem d’organitzar, hem de treballar dia a dia per a crear un contrapoder popular real. Per a crear entre totes un programa polític transformador, alliberador i revolucionari. Que d’una vegada per totes aposti per una abolició real del sistema capitalista, nosaltres ho fem des de l’esquerra independentista i és per això que us convidem a totes a participar-hi i a tirar endavant amb el projecte que no nostre sinó de totes; però això, tampoc ha de ser un impediment, existeixen moltes altres formes de participar, ja creades i treballant des de fa temps on també si pot treballar: sindicats, casals, ateneus, centres socials alliberats…, fem pinya, deixem-nos de egolatries i tirem endavant amb la lluita, o sinó se’ns menjaran. Recuperem la memòria històrica, posem les coses al seu lloc, jutgem als culpables de la barbàrie i caminem endavant. Recordem, que com deia el cantautor: qui perd els orígens, perd la identitat.

  Santi Fortuny