Nuremberg encara està pendent

Aquesta setmana estem assistint a una veritable allau d’informacions que, en el meu parer, no poden deixar indiferents a ningú. Ahir mateix, la senyora Rosa Díez presentava una moció al Parlament espanyol per il·legalitzar les formacions polítiques de Bildu i Amaiur. Davant d’un pacte entre la majoria de partits espanyols de no donar suport a aquesta iniciativa, la Sra. Díez (fent allò que se li dóna més bé que és cridar i enfadar-se en compareixences parlamentàries), va exclamar que a l’Estat Espanyol no hi haurà democràcia fins que no es celebressin uns “Judicis de Nuremberg” contra ETA.

No és que l’expressió de Díez em sorprengui, penso que aquesta senyora té una tendència especial a utilitzar expressions desafortunades per a exaltar la seva política populista i amb poc fonament, però el fet que es pronunciés l’expressió judicis de Nuremberg al Parlament Espanyol en un dia com ahir em va fer pensar…

A Nuremberg, acabada la Segona Guerra Mundial, es van jutjar els principals caps del règim nazi alemany (aquells que encara estaven vius). Es va donar al judici un aspecte de gran infraestructura jurisdiccional, encaminada a representar una depuració simbòlica de responsabilitats dels quasi quinze anys de barbàries nazi. En la majoria dels casos, es va optar per condemnar a mort els acusats, calmant així els ànims de venjança d’una part de la societat europea i retornant la “pau política” al vell continent.

Després de veure les actuacions policials d’aquests dies al País Valencià, ningú s’atrevirà a replicar a la Sra. Díez i explicar-li que els vertaders judicis de Nuremberg s’haurien d’haver celebrat contra els dirigents del règim franquista? El govern de l’Estat Espanyol està encapçalat per un partit fundat per un dels ministres més importants del règim de Franco, que un cop mort ha estat objecte de nombrosos homenatges públics i subjecte de lloances per part de múltiples i diverses personalitats polítiques.

Abans d’haver complert mig any d’aquest nou govern, hem estat testimonis de retallades en els nostres drets socials més mínims i, comencem a veure, que qualsevol intent de protesta serà reprimit amb la més dura violència “al estilo del Régimen”, i qualsevol abús policial serà no només recolzat sinó legitimat per part de polítics i sindicats policials que ens recorden al corporativisme més ranci.

Potser sí que caldrien uns Judicis de Nuremberg, però en tot cas s’haurien de celebrar contra totes aquelles persones que han agafat l’herència més cruel d’un sistema polític que va sotmetre milions de persones a quaranta anys de silenci i anonimat i que, avui en dia, pretén aixafar la il·lusió de les que tenim l’esperança de no haver de passar mai pel que van viure els nostres pares, mares, avis i àvies, tot i que veiem, cada dia, com ens hi acostem a una velocitat de vertigen.

Esperem que el polvorí que ha començat a valència s’estengui arreu, que no deixem que ens tornin a ofegar i que, en cap cas, permetem que la brutalitat policial ens faci caure en un ànim de venjança desmesurat que buidi de contingut totes les nostres reivindicacions.

Ànims València, visca la lluita!

Joana Badia Rion (Llicenciada en Dret)