Després de relatives sorpreses que a molts i moltes ens han agafat desprevinguts, com pot ser el sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria, ja és hora que les esquerres comencem a fer alguna cosa. No parlo de grans coses extraordinàries, sinó de qüestions de mínims que se suposen però que no sempre es donen.
La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina i diners però que es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si,… i quan no ve gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa (o a molt estirar, els molt motivats segueixen encara amb ànims pel següent episodi a veure què passa). L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal recórrer i és en aquesta part última on es recullen els fruits de tot o de res del que s’ha sembrat. Si no treballem prèviament l’agitació, si no cabregem a la gent, si no adaptem la subjectivitat a l’objectivitat, no ens diferenciem de la pràctica descafeïnada i traïdora que fan CCOO i UGT quan de tant en tant convoquen una vaga general, es limiten a posar dia i hora, ignorant el factor subjectiu, esperant que per art de màgia la gent s’organitzarà i lluitarà.
L’objectiu que en principi tenim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Si poguéssim sortir a la televisió tot seria més fàcil, però la reflexió sobre l’ús dels mitjans continua sent la mateixa. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem.
Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Potser sembla una mica ridícul el que segueix però la necessitat pràctica local empeny a fer-ho (cadascú sabrà com està a casa seva). El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes… A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?
La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. Això no ens ho ensenya només Lenin sinó també la Cocacola (amb la mercaderia pel mig). Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. Si volem fer pa haurem de tenir farina, forn, eines… Si volem fer una revolució, com a mínim hem de fer arribar els nostres plantejaments als qui en siguin possibles participants i beneficiaris. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.
El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però és conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama inextingible i essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes, en definitiva, existir en la vida social, si no tenim l’hàbit de llegir, més enllà de l’efímera eufòria que ens pugui animar en certs moments. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?
Jordi Romeu és militant d’Endavant (OSAN) i diplomat en treball social
![El 1er de maig ja ho dèiem: l’única manera que tenen per a tirar endavant totes les mesures que van radicalment en contra dels interessos de la majoria de la població és a cop de garrot. Les darreres detencions i multes a les Illes, el País Valencià i el Principat ho evidencien, un cop més.
L’actuació [...]](http://pobleviu.cat/wp-content/uploads/2012/04/laiaestrada-36x36.jpg "Repressió i gossos d’atura"){kind=small}
![Mentre la Gestapo principatina continua les detencions de persones que el 29 de març van decidir no quedar-se a casa i sortir al carrer a ser persones -no a estomacar a qui els manessin els amos-, veig unes imatges de Bunyola, a Mallorca, que em porten a reflexionar sobre quelcom dit i redit en molts [...]](http://pobleviu.cat/wp-content/uploads/2012/05/jordimarti3-36x36.jpg "Desobedients: Bunyola com a exemple"){kind=small}
![És diumenge a la nit, m’estic adormint. Sento la ràdio de fons. Diuen que el G8 prepara un escut antimíssils per protegir Europa. M’estic adormint. Deu ser un escut anticrisi. Diuen que és per protegir Europa d’atacs terroristes de gent de fora. M’adormo.
Hi ha hagut un atac terrorista. Diuen que l’atac ha vingut de fora. Estem en guerra. [...]](http://pobleviu.cat/wp-content/uploads/2012/04/marc-36x36.jpg "Escut… antiquè?"){kind=small}
![La Marató, fins ara, havia servit per recollir diners per la investigació en malalties diverses que necessitaven fons. A més servia per fer pedagogia i difusió sobre les persones amb aquella malaltia, conseqüències socials, econòmiques, etc i de rebot, organitzar actes a un munt de pobles en solidaritat amb les persones que pateixen la malaltia [...]](http://pobleviu.cat/wp-content/uploads/2012/02/albertsbc-36x36.jpg "La Caixa i la pobresa"){kind=small}
Molt d’acord amb les reflexions. Les preguntes haurien d’apareixer en els debats interns de tots els nostres nuclis i organitzacions com a forma d’anàlisi de la pràctica.
Per altra banda també m’agradaria llençar a l’aire una qüestió: Cal que imprimim tants cartells quan sabem que moltes vegades s’acomulen i s’enganxen tard o directament queden per encartellar? I si n’imprimíssim la meitat (s’ha encartellar sempre) i destinéssim l’altra meitat en propaganda a mitjans d’informació físics i virtuals?
Hem sembla una reflexió molt interessant i en la qual un dia ens hi hauriem de parar a pensar tots plegats.
Tots/es esperavem que amb l’ascens de l’ofensiva neoliberal els qui ens hi oposem radicalment en treiessim profit i augmentessim en nombre de militància, que el nostre discurs fos molt més present al carrer i als centres de treball… malauradamanet aixó no ha estat així.
I davant d’aixó qué és el primer que hem de fer? Doncs autocrítica! Per qué les nostres idees no arriben a la gent? Per qué el discurs de l’esquerra independentista representa un 0,001% de la classe treballadora? Alguna cosa haurem fet malament.
La meva reflexió és que tots aquests anys hem estat fallant i seguim fent-ho en les formes d’expressar el nostre discurs, en la manera de fer-ho, en les consignes…
La majoría de la gent que ens fiquem aquí a escriure i debatem, si per nosaltres fos fariem la revolució demà mateix, tenim tant assumit que és necessari un canvi radical, que aquest model de capitalisme agressiu només ens porta a la destrucció… que creiem que la resta de la societat també té assumit aquest discurs, i aquí és on fallem.
Parlem de socialisme, de revolució… quan la majoría de la classe treballadora no té ni assumit que el problema de tot plegat es troba en un sistema que fomenta la divisió de classes i que desemboca en l’explotació d’una classe per l’altra. Si no tenen assumit que el problema es diu capitalisme, neoliberalisme, etc. De què serveix de que els parlem de socialisme o de revolució. Primer de tot els hauriem de fer entendre de que formen part d’una classe oprimida per una altra, amb exemples força simples i quotidians en que els treballadors si puguin trobar reflexats
Un altre exemple sería, de que serveix que diguem que CCOO i UGT són uns sindicats traidors, que el que volem nosaltres és un sindicalisme de classe, mentres que la majoria de la classe treballadora no té assumit ni que per defensar els seus drets s’ha d’afiliar a un sindicat i combatre a l’empresari. En aquesta classe treballadora enganyada, de que ens serveix parlar-los de sindicalisme groc, si no saben ni que el sindicalisme és una eina per a beneficiar els seus interessos.
En fi, crec que hauriem d’entendre que ser revolucionari/a no significa expressar consignes revolucionaries, ser revolucionàri/a significa expressar consignes amb les que la classe treballadora si senti identificada i ajudin a crear conciència de classe i així fomentar la lluita de classes
Salut!!
Bones,
No tinc la costum d’escriure en aquest espai però arran de l’escrit, només quatre coses. Obviant la necessària responsabilitat de canvi comunicatiu que planteja en Jordi en aquest article, considero que un dels problemes fonamentals, és a dir de base, que manquen a l’esquerra en general és el contingut ideològic de tota pràctica revolucionaria, o com a mínim progressista, que sigui. Tothom sap no és cap novetat que l’esquerra mundialment estar en crisis, si teniu la sort de parlar amb un canadenc, un vietnamita, un xilè o marroquí, … us diran el mateix de casa seva. El que vull dir es que de fet tot això ja ho comporta la crisis, i parlant des del punt més baix de la consciència, la crisis dels valors és un clàssic, avui. Nosaltres podem pretendre ser d’esquerres, d’extrema esquerra, és a dir comunistes, però com que tots sabem que de “paraula” i “imatge” és viu molt bé! busquem primer allò que ens diferencia en els llibres, en el debat, en el discurs, en la teoria…
1. Cal començar a ser capaços de diferencia el gra de la palla, és a dir, a conèixer molt bé el nostre volum, com a individu com a col•lectiu com a moviment, a ser capaços de seguir una critica i autocrítica dinàmica, per arribar a crear el mecanisme de discurs que un dia ens diferenciï d’un mitjà de comunicació capitalista (o es que pensem que no hi ha diferència). Si no sabem el nostre volum la nostra capacitat de incidir o no incidir en una lluita parcial, si no som capaços de guanyar-nos la raó d’una sola persona, com pretenem aconseguir el poder polític. A diferència del sr. David que més amunt diu que si fos per ell ja hauríem fet la revolució, jo considero que la raó no es te es guanya, i es guanya al carrer parlant, practicant, i cagant-la.
2. Si més endavant d’haver aconseguit veure que el nostre volum de moviment es tant petit al costat de la gran part de la societat, si fem una autocrítica més enllà de les que són d’anar per casa, com bé comentava en Jordi, que no aconseguim sortir del bucle de casals i centre social i sortim al carrer (es que és la única manera d’analitzar la realitat). Llavors podrem separar ara si el gra de la palla, és a dir aquells que fan tant mal al moviment. Per mi, fa més mal, un que diu que es revolucionari, i actua amb valors feixistes, que el propi feixista; és pitjo un que diu que es feminista i actua com a masclistes que el propi masclista.
Per acabar, jo Jordi no et felicito per l’article, ser que per tu es una responsabilitat, i com bé dius tu deixem els amics, siguem companys de principis i prou. Que la broma dura massa, Salut.