El paper actual del jovent revolucionari

A mesura que el moviment s’anava fent més gran, fruit del treball i de l’esforç de totes per fer realitat el nostre projecte social i nacional, s’ampliaven i es pluralitzaven punts de vista dins un mateix espai de lluita. En conseqüència calia afrontar nous debats que fins ara no es tenien en compte, o simplement no vèiem prou necessaris. Arriba la institucionalització sòlida i ferma de l’esquerra independentista , fruit de la maduresa d’anys de lluita incansable (PSAN, Catalunya Lliure, MDT, Terra Lliure, PUA, i un llarg etcètera), i alhora arriben les contradiccions lògiques en una “principiant” entrada en un nou escenari polític, molt més dur, ja que com ja sabíem, està impregnat d’interessos propis de la participació en el parlamentarisme neoliberal.

Aquest salt, com és habitual, comporta canvis de formes, i canvis fins i tot pedagògics. S’han de moderar algunes actituds, i de pas mostrar un perfil prou retocat al que fins feia poc sempre s’havia emprat. Lògicament els temps canvien i amb ells els enfocaments sobre vàries temàtiques. Que no dic que perdin validesa ni es deixin de banda, sinó que perden força en respecte d’altres més coherents amb la quotidianitat als Països Catalans. Per posar un exemple simbòlic, ja no anem editant adhesius de “Fora les forces d’ocupació”.

Però, aïllar-nos d’allò que anomenen alguns sapastres com a “ marginació “ (prèvia al salt de les CUP’s a molts municipis) ha d’implicar necessàriament la disminució de la radicalitat històrica del moviment independentista post-transició? Sincerament, crec que l’essència combativa i radical mai hauria de desaparèixer, i menys ara que venen temps de dures lluites contra Espanya i el capitalisme, ja que aquesta aposta per un enfrontament directe i sense complexes és quelcom que sempre ha fet que ens vegin des de fora com a persones compromeses que no actuem com els farsants i manipuladors polítics de sempre, de l’òrbita parlamentaria / institucional; sinó que apostem pel rupturisme i la plena implicació popular per la transformació social.

De moment, les coses s’estan fent prou bé, almenys a casa només cal veure el ressò que ha tingut la CUP de Reus amb el corrupte holding d’Innova. Desconec altres realitats municipals.

Però a mesura que es produeix aquesta transformació de perfils, moltes organitzacions juvenils, adopten actituds fins fa poc mai vistes. Aquell tarannà propi de la joventut, de radicalitat i ànsia de canvis immediats, es veu estroncada per una disciplina que si bé podria ser més positiva acaba essent confusa, ja que aïlla el jovent del seu propi caràcter combatiu, submergint-lo en un poder adult, propi de maneres tàctico-estratègiques que reprimeixen actituds d’efervescència adolescent, radical, i en general aquelles que normalment (i sovint erròniament) son titllades d’immaduresa o temporals per qualsevol sistema conservador i immobilista com el nostre.

Un exemple clar, va ésser viscut fa poc en primera persona arran d’un conflicte entre persones del moviment, on em va sorprendre un excés de burocratització per tractar problemàtiques a terreny personal que es podrien afrontar en una simple reunió entre individus implicats; sense necessitat de passar-ho tot per col·lectius i exterioritzar un conflicte fent-lo alhora més gros. Suposo que s’hi inclouen interessos per tal d’acostar postures cap a una banda o una altra.

Però no n’aprenem, s’acaba recorrent sempre als adults, els que posin pau, els que resolguin els nostres problemes. Sino sabem afrontar per nosaltres mateixes els nostres problemes com a joves no podem aspirar a la independència personal i col·lectiva.

Feia vora uns 10 anys, amb 16 anyets, començàrem a teixir afinitats en concerts, on imperava entre naltros una eufòria revolucionaria que com molts hauran viscut, semblava que ens menjàvem el món; alguns per moda, altres per passió, però s’omplien aquells pavellons a Vilafranca del Penedès, on el jovent realment estava molt unit per quelcom que anava més enllà d’uns bons resultats electorals, o d’una bona festa, sinó que estava unit perque no hi havia fronteres invisibles que dictessin quina és l’actitud coherent d’un bon revolucionari/a. Com repeteixo, molts seguien pel camí de la militància, d’altres passaven a participar de tots els actes i esdeveniments promoguts pel moviment, i en el pitjor dels casos, alguns amb el temps no havien après cap valor de solidaritat i compromís i acabaven perduts entre el borreguisme i la indiferència que l’Estat tant li interessa.

Les coses han canviat tant, que fins i tot avui dia veig com gent jove militant, que no porten ni 3 anys col·laborant amb la causa, parlen de maduresa i gran salt qualitatiu com a moviment en pic s’entra a l’ajuntament, ignorant que tota aquella feina anterior qualificada de marginal, fou i és encara el pal de paller, la base.

Friso per que tornin aquells temps d’unitat, que es barrejin amb aquesta nova concepció de moviment, però que no perdin mai l’essència Negu Gorriak, Inadaptats, l’essència realment capaç de visualitzar passió pels canvis, que no estrictament diferenciació i secta, sinó entusiasme, voluntat i sobretot, camaraderia.

Si, la lluita ens dóna tot allò que l‘Estat ens roba, però per moltes, també ens dóna i ens ha donat allò que emocionalment ens manca. Qui lluiti per passió, hi té molt a guanyar; mai li faran falta recompenses de cap tipus.

Aquest petit text el vull dedicar a l’Oriol Corral, a la Maria Pizà, al Rai, Cuco, Laura i Marta de l’AJ Vilafranca, al Carles d’Igualada, al Xavi Vilanova, a l’Edu i Uri de Vallbona, i a moltes altres persones que em deixo que penso que viuen la lluita amb autèntica passió i que no veig tant com m’agradaria.

Quim Puigdemunt. Militant de l’Assemblea de Joves de Reus – CAJEI.