Anàlisi de l’actualitat sudamericana

 

Partidaris i opositors del president Chávez han valorat els resultats de les eleccions parlamentàries com un triomf propi i derrota de l’adversari. Ambdós tenen part de raó, però cap d’ells pot corroborar al cent per cent aquesta afirmació. Anem per parts.

 

En primer lloc, els comicis realitzats el diumenge [26 de setembre] no han tingut objeccions de cap tipus. Ni l’oposició, ni els observadors internacionals, han qüestionat la transparència i el rigor dels sistemes informàtics que van ser utilitzats. Com va dir un observador xilè, “ja voldrien altres països –incloent-ne alguns d’europeus- realitzar uns comicis amb aquest nivell de participació i amb aquesta organització electoral”. El cert és que quasi el 70 per cent de la població va anar a votar, en un país on el sufragi no és obligatori. És cert que la participació per primer cop d’una coalició opositora unificada a Chávez, amb les sigles Mesa de Unidad Democràtica, va ser un al·licient per a implicar-se en la confrontació electoral.

 

La polarització va ser molt alta i els resultats van variar radicalment segons les regions. Hi ha estats on l’oposició va guanyar per àmplia majoria, i altres on es va imposar clarament el Partido Socialista Unificado de Venezuela (PSUV), la coalició que dóna suport al govern bolivarià. A falta d’una confirmació oficial, els parlamentaris “chavistas” van guanyar en 18 dels 24 estats del país, aconseguint una còmoda majoria simple. Van obtenir 98 diputats a l’Assemblea Nacional, mentre que l’oposició unida en va obtenir 65.

 

La vigent Ley de Procesos Electorales de Venezuela, estableix un sistema mixt per a l’elecció dels integrants de l’Assemblea Nacional: un de personalització del sufragi per als càrrecs nominals, 51 per llista i 3 diputacions indígenes. En nombre de vots, el PSUV va obtenir una avantatge de 100.000 vots respecte la Mesa de Unidad Democràtica, però la distribució dels circuits electorals per dimensió territorial i nombre d’habitants, i l’elecció nominal i per llista, va determinar l’avantatge àmplia de representants del moviment bolivarià que encapçala el president Chávez. Segons les xifres oficials presentades pel Consell Nacional Electoral, el PSUV va obtenir 5.422.000 vots, mentre que l’aliança opositora va arribar als 5.320.175.

 

 

La premsa –que en la seva gran majoria respon a interessos d’importants grups econòmics opositors al govern- va proclamar en els seus titulars el “fracàs” electoral de Chávez, per no haver aconseguit el proclamat objectiu de mantenir una majoria absoluta: 110 dels 165 diputats. El president, que va posposar vàries hores les seves primeres declaracions postelectorals, va qualificar els resultats com a “una sòlida victòria”. Després –com és habitual- va apel·lar al seu estil sorneguer per a desmerèixer els 65 diputats obtinguts per l’oposició en afirmar irònicament: “que sigan ganando de esta forma”.

 

En realitat, pocs mandataris hi ha a Amèrica Llatina i al món, que puguin demostrar una ratificació quasi anual a les urnes. Chávez va guanyar les seves primeres eleccions el desembre de 1998, i des de llavors, ha estat ratificat en diferents ocasions. En alguns casos, superant el volum de vots obtingut inicialment. Va aconseguí que s’aprovés una constitució que implica profundes reformes polítics i socials, millorant les condicions de vida i les possibilitats de benestar d’amplis sectors de la població urbana i rural. S’han implementat significatius avanços en matèria educativa i sanitària.

 

A les eleccions de 2005, els principals grups opositors van promoure l’abstenció, amb l’objectiu d’”aïllar” Chávez i ratificar els seus qualificatius de “dictadura” contra l’actual govern veneçolà. Va ser un error, perquè les eleccions van ser netes, reconegudes internacionalment i el Movimiento Quinta República (antecessora del PSUV) va obtenir llavors 114 diputats, i la resta se’ls van repartir diferents agrupacions menors, algunes d’elles aïllades o molt pròximes a Chávez. Això li va permetre governar i legislar sense dificultats.

 

Ara, la nova correlació de forces al Parlament, l’impedirà una aprovació automàtica de les lleis fonamentals (anomenades “orgàniques”) així com la designació de magistrat del Tribunal Suprem, autoritats electorals, fiscal i controladors. Per poder-ho fer, el president necessitarà el consens d’almenys 110 diputats. Però de totes maneres, manté una àmplia majoria simple. El canvi del Parlament es produirà al voltant del gener, motiu pel qual Chávez pot –a més- aprofitar els pròxims tres mesos per a sancionar aquelles eines legislatives que li resultin indispensables per a desenvolupar aspectes fonamentals del seu programa. Més tard, l’oposició amb els seus 65 diputats, tampoc tindrà prou força real per a desfer aquesta estructura legal.

 

 

Membres de l’oposició, però encara més la premsa i els sectors polítics i empresarials desplaçats pel govern bolivarià, han volgut desmerèixer la majoria parlamentària de Chávez afirmant que és producte d’un disseny “a la seva mida” del sistema electoral. En realitat, aquest sistema que descrivíem més amunt, combina dos formes utilitzades en tots els països del món. I la seva aplicació dóna diferents resultats.

 

Com a exemple, l’estat de Zulia. En aquesta regió del nord-est veneçolà, governada per l’oposició, es van escollir 15 diputats: 12 per sistema de llistes i 3 de forma nominal. I, la distribució adjudicada fou de 10 per a la coalició opositora i 2 per al PSUV, mitjançant el sistema de llistes; i 2 per al PSUV i 1 per a l’oposició, mitjançant el sistema nominal. En vots, la relació va ser de 54,8% per a l’oposició i 44,44% per a l’oficialisme. Tanmateix, l’oposició es va adjudicar 12 dels 15 escons en disputa.

 

Al municipi Libertador, de Caracas capital, s’escollien 7 diputats de forma nominal 3 per sistema de llistes. Sis dels set candidats del PSUV van guanyar, i només un dels candidats opositors postulats amb nom i cognom van poder aconseguir els vots necessaris per a un escó. No obstant, l’oposició en aquest municipi va aconseguir 800 vots més que el PSUV sobre, aproximadament, un milió de votants. Però aquesta petita diferència (de set dècimes percentuals) va permetre a l’oposició obtenir 2 dels 3 càrrecs per llista, l’adjudicació dels quals, a diferència del vot nominal, sí depèn de la proporcionalitat. Valguin aquests dos exemples, tot i la seva complexitat, per a desmuntar la campanya esgrimida pels sectors interns i externs més recalcitrants en el seu objectiu de “tombar” a Chávez, sigui com sigui.

 

En realitat, la transcendència d’aquests comicis no resideix tant en com queda ara el parlament, sinó quines perspectives poden esperar-se en vistes a l’elecció presidencial de 2012, en la que Chávez consitucionalment pot aspirar a un nou període de mandat.

 

En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que la denominada Mesa de Unidad Democràtica, va ser un acord conjuntural difícil i aconseguit in extremis per forces polítiques ideològicament molt distants entre sí, amb l’únic objectiu immediat de retallar espai a Chávez. Però, resulta molt difícil imaginar que poden coincidir en un programa de govern. El MUD és ara, un sac on conviuen partits dretans, corrents que s’autodefineixen d’esquerres, grups de centre, dissidents del chavisme i residus dels partits tradicionals: la democràcia cristiana (COPEI) i els socialdemòcrates (AD). El motiu que els uneix és el seu rebuig – en alguns casos radical – al govern de Chávez.

 

S’haurà de veure si en els dos anys que falten fins a les presidencials, els opositors són capaços d’articular una coalició que pugui consensuar un programa, i on els seus membres puguin coincidir en un candidat comú. Mentrestant, el moviment bolivarià que lidera Chávez, tindrà que intentar ampliar la seva base social i revisar i corregir errors que moltes vegades assenyalen els seus propis militants i partidaris. Les polítiques excloents no semblen el millor camí per a evitar que la seva possible reelecció es converteixi en un referèndum on, els seus detractors només els hi calgui expressar la seva oposició a Chávez. Això els resultaria molt més fàcil que demostrar un ideari comú o un projecte seriós si viable de país millor per a tothom.

* Fotografia 1: Bànner del web oficial del PSUV
* Fotografia 2: Diputats del PSUV escollits al districte de Caracas capital

Intent colpista a Equador

El govern constitucional equatorià va declarar l’estat d’excepció davant la sublevació d’unitats de policia a Quito i en altres ciutats. Afirmen que Correa podria estar retingut per policies amotinats a l’Hospital policial de la capital equatoriana. S’han realitzat crides per guanyar els carrers i defensar el govern constitucional.

L’argument dels revoltats és el rebuig a la Ley de Servicio Público que elimina una sèrie de beneficis que venien rebent els membres de les forces de l’ordre. Però, tot fa pensar que la virulència policial i els successos subsegüents amaguen en realitat, un intent de colpista que pugui comptar amb el recolzament d’altres sectors interessats en l’enderrocament del govern de Rafael Correa.

Grups policials van ocupar aquest matí [30 de setembre] les instal•lacions del Regimiento Quito, caserna policial de la capital equatoriana. En tenir coneixement dels successos, el propi president Rafael Correa es va presentar al lloc i va dirigir-se als centenars d’efectius revoltats. L’acompanyava el ministre d’interior, Gustavo Jalkh, i des d’una finestra es va dirigir als policies per explicar-los-hi la seva posició. “Abans guanyaven sous de misèria”, va dir Correa mentre suportava els crits dels policies. “S’estan eliminant totes les canonjías, lots de Nadal, abonaments addicionals o assegurances de salut privades”. I, va afegir: “la política és tractar de maximitzar els sous i que d’aquesta forma tots puguin dignament adquirir els serveis que necessiten”. Davant els crits de rebuig i l’actitud enardida d’alguns dels policies, el president equatorià va dir: “senyors, si volen matar al president, aquí està, matin-lo, però seguirem amb una sola política de justícia, d’equitat. Si volen destruir la pàtria, destrueixin-la, aquí està, però aquest president no farà ni un pas enrere”.

Moments més tard, Rafael Correa va sortir caminant del recinte policial, i mentre es dirigia al cotxe presidencial, van començar a caure bombes lacrimògenes molt a prop del lloc on es trobava el president, evidentment, llançades per efectius policials. A partir de llavors, es van generar escenes de gran confusió. El president hauria rebut l’impacte d’algunes ampolles, o fins i tot, d’algunes granades de gas, i va ser evacuat per part del personal que l’acompanyava i traslladat a un hospital. A partir de llavors, van aparèixer informacions contradictòries. Algunes d’elles indicaven que el president havia estat segrestat, d’altres deien que estava sent atès i que Correa afirmava que s’enfrontava a una conspiració.

En realitat, els “drets” que diuen els policies que perdrien amb la nova llei, són prebendes que van rebre dels governs anteriors, on aquestes forces complien un paper de control social repressiu.

Crides a que el poble surti al carrer

Espontàniament, grups de ciutadans van sortir al carrer per defensar al govern constitucional. En el transcurs de les hores, organitzacions socials, moviments de barri, d’estudiants i de pagesos han llançat crides per a evitar un intent colpista, en el que es creu que hi estan implicats els sectors polítics i empresarials desplaçats pel moviment PAIS, quan va guanyar les eleccions i ratificà les polítiques de canvi en les diferents consultes electorals posteriors.

Ha transcendit a al llum pública, que el president Correa analitzat la possibilitat d’aplicar el mecanisme constitucional que el faculta per a dissoldre l’Assemblea Nacional i convocar eleccions generals anticipades. Aquesta mesura respondria a la posició presa per part del propi bloc oficialista de l’Assemblea, que hauria decidit sumar-se a l’oposició, en relació a l‘aprovació de la Ley de Servicios Públicos.

Per altra part, altres notícies indiquen que el bloc parlamentari de Pachakutik, braç polític de les organitzacions indígenes, que des de fa temps està enfrontat al govern, va demanar la renúncia del president Corra i va fer una crida als diferents sectors socials per conformar un front d’unitat nacional.
Totes aquesta dades són imprecises i en molts casos no es poden contrastar, ja que, la situació és molt confosa.

Els últims informes assenyalen que hi ha alguns sectors militars (anomenen a un centenar d’efectius de la Força Aèria) que van ocupar la pista de l’aeroport Mariscal Sucre de la capital, impedint tots els vols.

L’exèrcit, en principi, recolza el govern constitucional, però no es coneix cap acció d’aquesta força per a controlar la revolta policial.

Diferents governs del continent, entre ells els d’Argentina, Veneçuela i inclòs Colòmbia, van anunciar el seu total recolzament al govern constitucional i el seu recolzament a Rafael Correa.

El president veneçolà Hugo Chávez, va denunciar que Correa està retingut a l’Hospital Policial de Quito pels efectius amotinats.

L’ombra del cop realitzat, el juny de l’any passat, contra el govern constitucional de Manuel Zelaya a Hondures, es projecte sobre el poble equatorià.

Les pròximes hores i la capacitat, no només del propi poble equatorià, sinó de tota Amèrica Llatina de rebutjar aquest intent colpista i de solidaritzar-se activament amb el govern equatorià, seran decisives en aquest obscur procés iniciat per una rebel•lió d’efectius policials, rere els quals es troben els interessos dels polítics i els sectors de poder desplaçats pels avenços del moviment popular que recolzà en totes les consultes realitzades al moviment PAIS i el seu procés de canvis.

Una vegada més, es compleix allò que quan les oligarquies no “controlen” els processos democràtics, apel•len a la violència contra els pobles.

30 de setembre de 2010 

* Fotografia 1: Correa surt de la caserna policial atacat amb gasos lacrimògens
* Fotografia 2: Correa al costat del president hondurenc Zelaya, destituït per un cop d’Estat